ormalment, els inicis de curs solen resultar il·lusionants per a alumnes, famílies i docents. Tanmateix, percebo certes dosis d'amargor entre la comunitat educativa. A comarques de Girona, el barracot ha esdevingut una mostra d'arquitectura escolar tan endèmica que és molt probable que tres generacions d'una mateixa família s'hagin educat entre quatre parets de planxa. Les excuses de la mala planificació comencen ja a no tenir credibilitat. Com explicava Sant Mateu a l'Evangeli, «pels seus actes els coneixereu», i a comarques de Girona els actes són contenidors, desinversió, desídia, i diríem que mala fe.

Girona també apareixia aquest agost als noticiaris espanyols. Som la demarcació amb major percentatge d'alumnat ?es?tranger, un 18%. Tanmateix, s'obviava que el repartiment d'aquest s'ha mantingut invariable en les darreres dècades entre un 15% (concertada) i un 85% (pública), fet que s'ignora, de la mateixa manera que el rebuig parlamentari a la ILP d'educació va evitar l'incòmode debat sobre aquest tracte de privilegi. La desinversió dels darrers anys, l'increment de les ràtios i de l'horari lectiu del professorat, ha tingut especial repercussió entre aquests nens, nois i noies especialment vulnerables, perquè com assenyalen tots els estudis acadèmics (i l'experiència docent), les retallades serveixen especialment per potenciar desigualtats: ningú guanya, i els més febles perden més que ningú.

Tot parafrassejant Pasqual Maragall, «aquesta Conselleria té un problema, i aquest problema es diu 2%». No, no parlem de corrupció, sinó de les matemàtiques que alerten del percentatge d'inversió del PIB català en educació d'acord amb els pressupostos. És la meitat del que inverteix Espanya (4,5%), un terç del que destina la UE (5,9%) i recomana l'OCDE (6%), i molt lluny del que inverteix l'Escandinàvia on tothom es vol emmirallar (sobre el 7%). No es tracta només d'això. Educar-se a Catalunya és car. Malgrat que diuen que hi ha una recuperació econòmica (de fet les xifres oficials parlen de creixement entre el 2 i 3%), la Formació Professional i la selectivitat s'ha de pagar, les Escoles Oficials d'Idiomes fan pagar taxes dissuasives i Catalunya és medalla de bronze en el campionat europeu de les taxes universitàries (superada només per Anglaterra i Irlanda). Les famílies catalanes que porten els fills a la universitat han de pagar el doble que les espanyoles i el triple que les europees. Per què? Els arguments que han fet servir els neoliberals comissionats d'universitats són falsos i tramposos. La realitat és que es vol evitar allò que era consigna quan un servidor de vostès estudiava magisteri a l'Autònoma a la dècada dels vuitanta: «El fill de l'obrer a la universitat». Sembla que només un 10% dels fills de la classe treballadora catalana hi accedeixen, mentre que més del 80% dels fills d'executius i quadres superiors l'acaben amb èxit.

Amb tot aquest deteriorament quantitatiu, des de fa molt poc, la Conselleria enceta un nou deteriorament qualitatiu. El conjunt de reformes encetat a Catalunya en base als decrets d'autonomia, direccions i provisió de perfils docents persegueix una escola jeràrquica, d'estructura autoritària, en què les direccions trien a dit el seu professorat i fan servir les propostes de continuïtat com a fórmula de conculcar drets laborals i avortar la dissidència. Ja s'estan produint casos de discriminació contra docents que volen exercir el seu dret a la maternitat. Alguns jutjats ja comencen a aplegar casos en què directors han fet fora del seu centre professores embarassades. Els climes als claustres s'enrareixen, i a mesura que s'instal·la la precarietat en la professió (a Girona s'estima en un 32%) s'està generant una escola menys espontània, menys creativa, i més pendent d'omplir indicadors que de procurar el benestar dels alumnes.

A tot això s'afegeixen nous problemes. Encara falta afinar la definició, tanmateix sembla que atiada per alguns mitjans de comunicació i entitats financeres, s'instal·la cert il·lusionisme educatiu. Nous gurus reparteixen receptes d'innovació educativa com la píndola màgica que solucionarà bona part dels problemes que l'administració, amb la seva negligència, gasiveria i desconfiança respecte a la comunitat educativa, ha creat. A la manera de l'homeopatia, s'instal·la la confiança en nous mètodes (els més moderns dels quals es van experimentar a la dècada de 1930) per solucionar màgicament els problemes de l'educació. Com un mantra, s'invoca la creença que és possible substituir recursos per discursos. I tanmateix, rere aquesta retòrica innovativa, simplement es busca el reforçament del poder de les direccions i eradicar l'autonomia del docent (l'obsessió per triar a dit els mestres no té res de pedagògic i sí molt de deriva neoliberal). També resulta irònic que es parli d'innovació i nova educació quan les partides destinades a la formació del professorat han quedat reduïdes a ?gairebé el zero absolut (especialment els seminaris d'autoformació dels mestres) o que el món acadèmic independent no es cregui la suposada revolució pedagògica impulsada per les entitats financeres creadores de la crisi actual.

En fi, el curs comença amb il·lusió, com ha de ser. Tanmateix hi ha massa assignatures pendents, no educatives, sinó polítiques. Al llarg d'aquest curs caldrà aplegar esforços ingents per part de la comunitat educativa per revertir aquest deteriorament quantitatiu. I el qualitatiu.

Per cert, una nota interessant. Al País Valencià (5,1 milions d'habitants) el curs comença amb 2.871 professors més (i 8.000 alumnes més), amb el conseller Vicent Marzà. A Catalunya (7,5 milions) serem, teòricament, 798 docents més per a un increment equivalent. Les comparacions són odioses, no? Al cap i a la fi és simple voluntat política.