Tot diu que estem abocats a unes noves -les terceres- eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat. La voluntat d'Albert Rivera (C's) de ser xarnera entre Mariano Rajoy (PP) i Pedro Sánchez (PSOE) ha fracassat. Causes? Segurament n'hi ha moltes i algunes s'expliquen en clau interna - qüestionament del líder- dels populars i dels socialistes. Tanmateix, n'hi ha una de molt nítida: ni Rajoy ni Sánchez no se suporten. Hi ha frivolitat i autisme polític en les seves respectives conductes que més aviat que tard poden convertir-se en causa de la desaparició d'ambdós de l'escenari o ?almenys un dels dos. Els sobra altivesa i els manca responsabilitat. Políticament, són uns irresponsables.
En mig d'aquest insuportable estat de la cosa pública a Espanya, l'altre dia vaig llegir l'assagista Jordi Amat, autor del llibre El llarg procés, fent esment del «pactisme oxidat» que, segons alguns, independentistes tots, és el qualificatiu que mereix l'obra política de la desapareguda CiU fins el moment en què Artur Mas cau del cavall, com un sant Pau qualsevol, cridat pel sobiranisme primer i per l'independentisme més tard. S'obliden que el seu gir polític el devorà i el foragità del quadre artístic del psicodrama que volia encapçalar i que encara avui, sis anys després, no té ni tan sols guió, però sí sobreexposició.
Per si alguns ja no ho recorden o no volen recordar-ho, l'anomenat «pactisme oxidat» és l'eina -no precisament ronyosa- amb la qual el catalanisme històric més proper en el temps i hegemònic - Lliga, ERC i CiU- varen pretendre intervenir en la política espanyola i aconseguir una estructura d'estat -la Generalitat- mitjançant la qual Catalunya disposés d'autogovern, regit per un Estatut d'Autonomia. Un segle ens contempla. I encara que no tot foren flors i violes, ningú no pot negar que aquests dos objectius -institucionalització política de Catalunya i incidència (o pes) en la política espanyola constitueixen un fet objectivament cert i que es troba en la història més recent del país.
Així, pel que fa a la política espanyola, constitueixen veritats innegables que la Lliga participà activament en l'estabilitat política espanyola quan la monarquia impredictible i en la seva governabilitat, aportant-hi seny i revisió del model econòmic productiu; que ERC apuntalà a la naixent II República, de la qual va arribar a ser columna imprescindible, així com s'integrà en el seu govern i aconseguí el primer Estatut d'Autonomia, i que CiU donà suport parlamentari a UCD, al PSOE i al PP, tot assolint executius estables influenciats per la modernització de l'Estat i la societat tota -contingut essencial del catalanisme històric- en moments tan decisius com ara la Transició, l'ingrés a l'OTAN, a les Comunitats Europees (avui, UE) o a l'Eurozona.
En el cas de CiU, que per raons òbvies és el que més conec, no només va arribar a ser decisiva pel que fa a la formació de governs i que aquests disposessin de la indispensable estabilitat parlamentària, sinó que, en dues ocasions ben distintes, va ser determinant en moments com els presents d'investidura presidencial i posterior formació de govern.
Ho va ser amb Felipe González (1993) i ho va tornar a ser amb José Mª Aznar (1996). No es varen repetir les eleccions, com ara ha succeït i pot tornar-se a donar per desembre, sinó que va contribuir decisivament en les seves respectives investidures. CiU va ser políticament responsable.
Tant que aquell exercici de responsabilitat aplicat a la no repetició d'eleccions i a la conformació de governs sòlids avui es confronta, sí o sí, amb la irresponsabilitat que s'observa entre les forces polítiques espanyoles cridades a entendre's en benefici del comú.
Potser perquè CiU no existeix i perquè l'antiga CDC ha renunciat a ser comptada a Madrid? Doncs potser sí.
