L'indret de sortida de les regulacions municipals sobre l'increment de valor dels immòbles està en el decret legislatiu del 5 de març del 2004. A l'article 107, s'hi fixa que la base imposable està constituïda per l'increment de valor dels terrenys. Sobre el valor del terreny s'hi aplica un percentatge anual que aplica cada ajuntament a partir d'uns límits: 3,7% (1 a 5 anys), 3,5% (10 anys), 3,2% (15 anys) i 3% (20 anys).

Aquesta base va anar bé fins ?l'arribada de la crisi econòmica. A partir de la crisi va començar la possibilitat que un ajuntament cobrés l'impost encara que no s'hagués produït un increment de valor.

És molt possible que en plena crisi algú hagués hagut de vendre un immoble a la baixa i que -per postres- una Administració li hagués calculat l'impost al seu favor per recaptar diners.

Segons El Economista.es una sentència recent ha assegurat que l'increment del valor constitueix el primer element del fet imposable. Així doncs, en la hipòtesi que no existeixi un increment no es genera la tributació, i això per sobre del contingut de les regles objectives de càlcul de la quota de l'article 107 de la Llei d'Hisendes Locals.

El Tribunal Superior de Justícia de catalunya -en sentència del 18 de juliol del 2013- va dictaminar que els municipis no poden cobrar el tribut en cas que no existeixi una plusvàlua. És a dir, un increment del valor. La causa és que si falta l'element essencial del fet imposable, no existeis l'obligació tributària.