ou de cada deu persones amb discapacitat intel·lectual han afirmat haver sofert alguns tipus de victimització, segons un estudi fet per Dincat, la fundació Vicky Bernadet i un grup de recerca de la Universitat de Barcelona, recentment donat a conèixer. Es tracta d'un estudi pioner a Europa que ha posat blanc sobre negre a la molt trista realitat social que es dóna en el nostre país: Els discapacitats intel·lectuals, endemés de la seva sempre problemàtica situació personal i de l'afectació que aquesta suposa per al conjunt de les famílies, pateixen abusos psicològics a la seva pròpia llar, al carrer, a l'escola i a la feina, així com també agressions físiques que s'estenen a les sexuals.

No per ser un estudi pioner a la Unió Europea, ens descobreix el sòrdid món en què es mouen tot sovint els discapacitats intel·lectuals. N'existeixen d'altres, fins i tot tesis doctorals sobre les causes, els efectes i la seva graduació científica, que han fet de motors per a la redacció de protocols de prevenció adreçats als docents i a les empreses, així com també a la funció pública. Em sembla bé ni que sigui per allò tan conegut que millor prevenir que no pas curar.

La discapacitat intel·lectual és un terme que s'usa quan una persona té certes limitacions en el seu funcionament mental i en les seves destreses, com ara la comprensió d'allò que se li diu, l'expressió en la comunicació amb altres o la seva mateixa inserció social. És diferent, i en conseqüència també actua de diferent forma o manera. Per això és tan important, més aviat essencial, que a l'escola o a la feina rebi l'escalf necessari per poder anar a més i, sobretot, perquè la seva inclusió en tot col·lectiu arribi a ser possible amb el màxim grau de naturalitat.

Parlem de l'àmbit laboral. En primer terme cal dir que la «llei Trias Fargas», com així fou coneguda, vingué a desenvolupar un precepte constitucional que fou transposició de la Declaració Universal dels Drets Humans i que ara també es troba emparat per la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea i la vigilància que en fa el Tribunal Europeu ad hoc: El dret de tots els discapacitat a una vida digna.

En aplicació d'aquella norma, tant les Administracions Públiques com les empreses privades es troben subjectes a l'obligació de contractar determinats percentatges de discapacitats. No és un acte voluntari; és un imperatiu legal. Pel supòsit d'empreses privades, a tota contractació de discapacitat li correspon un xec nominatiu de 3.000 euros. A més a més, el seu tractament fiscal es veu bonificat i pot assolir ajudes econòmiques i d'altres tipus. Però, clar, tant en la funció pública com en l'empresa privada, el discapacitat necessita ajut constant i permanent en el seu entorn laboral. No cal caritat; sinó tan sols respecte. Que el seu entorn sigui, simplement, un entorn humanitzat.

En conseqüència, quan aquest meravellós invent que es diu internet t'ofereix des de denúncia de maltractaments a la feina -mobbing laboral, en el llenguatge d'avui- fins a consells adreçats a una plena inserció laboral, es fa difícil d'entendre que no existeixi cultura empresarial suficient per protegir el discapacitat de la fura dels molts braus que es donen en el si de la mateixa empresa o administració pública. La ignorància, la bronca, la tergiversació, la traveta, la humiliació, l'engany, l'exclusió, l'amenaça i, fins i tot, l'extorsió constitueixen ingredients de tot assetjament laboral d'un discapacitat.

Aquests tipus de maltractaments constitueixen delicte. Un delicte amb agreujament, per ser més concís, atès que es tracta de persona amb discapacitat intel·lectual sabuda, coneguda i acreditada. Seria bo que a més de rebre subvencions econòmiques i desgravacions fiscals, tota empresa es preocupés perquè el discapacitat fos ben tractat i disposés d'un ambient emocionalment segur, com també seria bo que la Inspecció de Treball, començant per la de Girona, es tregui la son de les orelles, fos simplement eficient i apliqués la llei quan d'ofici o per denúncia li arriba un cas.