És una gironina de 38 anys, mare d'un fill de 8, que oculta la identitat i la imatge per seguretat. El perill és el seu exmarit, amb qui es va casar el 2006 i ja fa 3 anys que se'n va divorciar. Ara, diu, mostrar-se i parlar obertament suposaria «encendre un foc».

Per aconseguir el divorci el més ràpid possible i evitar el risc que un jutge dictaminés la custòdia compartida del nen -tal com la va advertir l'advocat-, va signar un conveni de divorci falsament amistós que estableix un règim de visites que intenta reduir. «La meva impotència és que fa més de 3 anys que lluito i fa 4 mesos que estic desesperadament intentant trobar una solució [per al seu fill], i de moment no me la donen».

Es va divorciar per maltractaments psicològics, tot i que durant la conversa apunta que també la subjectava i la rebotia contra els mobles. Tot just aquest mes de juny va poder interposar una denúncia -l'únic que es va poder demostrar era que li prenia el correu- i, al juliol, ell va acceptar una ordre d'allunyament per evitar un judici i la possibilitat de presó. L'ordre té una vigència de tres anys i es complementa amb una pena social substitutòria.

El fill, el detonant

Durant el procés de divorci es va veure obligada a viure sota el mateix sostre que l'home que la maltractava i, a la nit, bloquejava la porta de l'habitació on dormia amb el seu fill; i tenia el mòbil a mà. Explica que no va marxar perquè «tothom em deia: si te'n vas amb el nen, vés a saber quan el recuperaràs».

Quan mira enrere, assegura que «si ell s'hagués controlat mínimament jo encara hi seria, perquè ens han educat que ens hem d'esforçar i ho intentes». «Si no hagués fet bestieses, jo encara hi seria per donar una llar al meu fill», insisteix.

Però, precisament, el nen va activar el detonant que la va portar a fer el pas de separar-se. Va ser un dia que li va preguntar: «mama, et moriràs?». Darrere aquella pregunta hi havia que el pare només li repetia: «la mare està malalta». Admet que la paralitzava «la por pel que podria passar quan digués prou», però es va adonar que continuar «no era sa per cap dels dos». Quan aquest moment va arribar, ell havia perdut la feina i l'havia començat a seguir.

Fins pocs dies, ha participat en el primer grup de treball per a mares i infants que ha organitzat la Creu Roja de Girona, una experiència que valora molt positivament. Sobretot pel que fa al seu fill, ja que per primera vegada s'ha trobat en el context adequat per explicar què li passa; es va adonar que no era l'únic. A ella li ha permès constatar que [«nosaltres som uns privilegiats, perquè tinc una bona família i molt bons amics»; un avantatge respecte d'altres persones que, assegura, «també ens ha perjudicat, perquè ens feia vergonya dir en veu alta el que ens passava».

Quan ell va començar a parlar-li malament, ella li demanava explicacions. Llavors, vivien temporades bones que es trencaven amb un esclat de ràbia. El va arribar a acompanyar a un psicòleg i van fer dos anys de teràpia de parella. «Vinc perquè vull saber si aquesta persona deixarà d'insultar-me algun dia», recorda que va explicar al professional.

Malalta, puta, boja, mala mare. Aquests són alguns dels qualificatius que va rebre durant anys d'un home que, en públic, afirmava que no podia imaginar-se la vida sense la seva dona i el seu fill. «La gent el veu i no s'arriba a fer la idea que pugui fer el que fa», exlica. I immediatament recorda que, quan li deia que no podien continuar així, la resposta que rebia era: «llença't pel balcó, va, llença't i ho soluciones».

Un llarg procés fins als mossos

Quan va tenir clar que s'havia de divorciar, va acudir a un advocat i va iniciar un procés durant el qual ell li robava el telèfon mòbil, la insultava i l'amenaçava; uns fets que, d'acord amb el consell de l'advocat, havia d'«aguantar». Això va passar l'últim trimestre de 2012 i el gener de 2013 va canviar de lletrada, qui li va garantir una solució. El divorci no es va signar fins al juny.

Arribats a aquest punt, una amistat la va guiar fins als Mossos d'Esquadra, on encara no havia acudit perquè -també segons l'assessorament que havia rebut- no hi havia cap prova que sostingués una denúncia policial. Posa «un 10» a l'atenció que va rebre dels mossos i celebra que la derivessin al Servei d'Intervenció Especialitzada (SIE), una unitat específica per a víctimes de violència masclista i els seus fills, on encara hi va. Remarca que està molt satisfeta del suport que hi rep, però lamenta que «judicialment no tenen cap poder» per aconseguir que el nen deixi d'anar amb el pare, «encara que pateixi».

Des d'aquest estiu, els avis i altres familiars han de fer de mitjancers per recollir la criatura. «Està comprovat que aquesta persona [el pare] no està bé, jo fa tres anys que ho explico i ara estic salvada per l'ordre d'allunyament però el nen, què?», es pregunta.

El seu viacrucis dels últims 4 mesos és per «trobar un advocat especialitzat en violència de gènere que sàpiga de què van els maltractaments» i lamenta que «la penúltima advocada a la que vaig acudir va decidir negociar un punt de trobada per iniciativa pròpia, quan el que jo vull és reduir visites». Finalment, ha trobat un lletrat adequat, però exerceix a Badalona. Amb impotència, es queixa que des de les institucions o el mateix Col·legi d'Advocats li ofereixen llistats d'advocats, però no li assenyalen cap professional especialitzat en concret.

Ara, l'han informat que un jutge podria decretar mesures cautelars si un informe psicològic certifica que l'infant pateix maltractaments -cosa que ella considera que ja està demostrat- i, així, potser es replantejaria el règim de visites i es faran en un lloc controlat. Però el SIE no pot fer aquest informe si no el demana un jutge, així que ho plantejarà a un professional privat.

Tot això ho fa malgrat la incomprensió del seu entorn, que li recomana «no enfadar-lo més»; però ella es manté ferma que no pot limitar-se a esperar que el seu fill compleixi 12 anys i pugui decidir si vol veure el seu pare o no.