Un va de visita mèdica amb alegria en tractar-se del dia de la rifa de Nadal, el dia en què els perdedors -els de la rifa i els de la vida, que sovint són els mateixos, perquè els guanyadors no hi juguen- es consolen repetint-se com si fos un mantra que l´important és que hi hagi salut. Salut. L´hospital és ple. Les cues, perquè les retallades impedeixen que hi hagi dues administratives atenent desenes de persones, són quilomètriques. De fons, qui sap si procedent d´un televisor o d´una ràdio, qui sap si d´un empleat de la sanitat que mira de sortir de penúries o d´un pacient que no s´acaba de creure que l´important sigui la salut, s´escolta la cantarella inconfusible, repel·lent, trepanadora: «Ochentaycincomilnovecientosochentaycinco! Miiil eurooos!». També aquí? I per què no. És entre la gent que sent la salut amenaçada on és més lògic seguir la rifa. Si l´important és la salut i aquesta ja no hi és o comença a fugir, què queda sinó la loteria?

Pels passadissos, un avi, sense cap dubte perdut en la gran ciutat, boina al cap i bastó gruixut dels de pagès ajudant-lo a avançar, camina lentament sota les pancartes que denuncien les retallades administratives a la sanitat. «Miiil...eurooos», és la banda sonora que l´acompanya de fons en el seu penós caminar, ja més cap a la mort que cap a la sortida de l´hospital on sembla dirigir-se.

Ja al matí no convidava a l´optimisme i l´alegria, des que al metro, una jove que carregava dues bosses de supermercat on guardava les pertinences -una bossa de supermercat és a les classes baixes el que una bossa Gucci a les altes- s´ha posat a plorar quan un peruà -o era bolivià?- ha iniciat un concert de flauta andina. Li deu haver recordat el país que va deixar enrere. O un amor perdut. O li van robar una flauta fa poc. «Miiil...eurooos», s´ha sentit en obrir-se la porta del vagó, mentre un passatger donava una moneda de 50 cèntims al músic.

A l´hospital continua la cançoneta -d´on deu venir?- però no hi ha un sol pacient que la segueixi amb el menor interès, ni molt menys que comprovi el seu número. Entre la gent que està confirmant en pròpia pell que la salut importa més que la fortuna, els números que compten són el del torn per entrar a visitar-se, els de la pressió sanguínia, el de glòbuls blancs, el dels triglicèrids. Els de la rifa de Nadal són patrimoni dels afortunats que no han de patir pels anteriors. «Miiil...eurooos», es continua sentint. Al davant meu un cartell, tan útil com els que clamen contra les retallades, recomana silenci.

Una parella jove i espantada amb el seu nadó a coll, un metge que sembla haver viscut una mala guàrdia, una àvia que acompanya pacientment el marit que s´ha d´ajudar amb un caminador, una senyora que perd la paciència després d´hores fent cua, dos desconeguts que es consolen mútuament qui sap de què, uns plors que es confonen amb el so de fons: «Miiil...eurooos».