Segons que totes les enquestes conegudes senyalen, àdhuc les realitzades per centres oficials, la meitat dels catalans estan a favor d'un referèndum que posi al cim de la taula si s'està o no s'està a favor que Catalunya esdevingui un estat independent del Regne d'Espanya, mentre que l'altra meitat no ho considera ni necessari ni útil. Si fa o no fa, estem com estàvem pels comicis electorals de setembre de 2015, en els quals un 52,30% dels electors varen escollir partits polítics no independentistes, mentre que el 47,70% restant ho feren a favor de partits que s'anomenaven independentistes i havien qualificat les autonòmiques eleccions com a «plebiscitàries». Tanmateix, el sistema electoral ho bescanvià, de manera que els perdedors formaren majoria absoluta al Parlament, mentre que els guanyadors se'n varen anar a l'oposició. Això passa perquè tot i l'obligació constitucional que el sistema electoral sigui proporcional, el vot no ho és, de proporcional, prevalent les hectàrees per damunt de les persones amb dret a votar.

Qualsevol que sàpiga llegir i ho vulgui practicar sap que la Constitució impossibilita de totes-totes un referèndum sobre la potencial independència de Catalunya en el qual només participem els catalans. Dir el contrari és simplement faltar a la veritat; és mentir. Altra cosa seria que en aquesta consulta, naturalment vinculant, hi poguessin votar la totalitat dels espanyols, però la perplexitat que una convocatòria d'aquest tipus pogués arribar-se a fer la fa senzillament extraterrestre. El primer corol·lari que es desprèn, per tant, és que mai, mai i mai no es podrà acordar amb el govern ni amb les Corts Generals d'Espanya un referèndum del tipus que desitgen les forces independentistes catalanes. A cara o creu. O si o no. Mai no es podrà pactar una cosa així.

En conseqüència, això acordat per l'inventat Pacte Nacional pel Referèndum, una suma d'insumables, és a dir, explorar la possibilitat real d'acordar amb l'Estat un referèndum que tingui per objecte preguntar als catalans si volen o no independitzar-se d'Espanya, per un costat és una quimera i, per l'altre, una manera com qualsevol altra de pentinar el gat, no tenim altre cosa a fer per no avorrir-se de si mateix. Tant li fa que el referèndum sigui consultiu o sigui vinculant; la resposta sempre serà no, perquè la primera de les lleis ho impossibilita. Agradarà o no agradarà, però és així de cert i ningú no pot mantenir el contrari. Val la pena recordar que Catalunya, quan es va validar el projecte de Constitució Espanyola, va ser el territori espanyol que més vots afirmatius va atorgar-li. El corol·lari que es desprèn és que no cal perdre el temps i fer-se palles mentals durant la primera meitat d'aquest 2017. Tot serà teatre i només teatre.

La potencial Declaració Unilateral d'Independència, la DUI, és una altre fantasia que la fascinació catalana per l'impossible la manté com a més probable. Però no serà... almenys que el president de la Generalitat vagi a la recerca d'una honorabilitat pròxima al coronel Francesc Macià, que volia envair Espanya al front d'uns dos-cents descamisats, o d'en Lluís Companys, que va declarar la independència des del balcó de l'Ajuntament de Barcelona i en calçotets es va quedar. A la recerca, vull dir, de l'honorabilitat dels llampats que a Catalunya premiem elevant-los a la categoria d'herois.