Es poden comptar per milers, per centenars i per dotzenes els intents de violació domiciliària que es donen diàriament a Espanya, a Catalunya i a la demarcació de Girona, respectivament.

Uns es queden en això, simples intents; altres, a l'intent li segueix l'entrada violenta en el domicili d'altri. Tot i que qualsevol ciutadà amb dos dits de front condemni aquests fets i tot i que la inviolabilitat del domicili estigui garantida per la Constitució com a dret fonamental, els intents es donen i les entrades indegudes també. Es pot constatar mitjançant el Diari de Girona sense necessitat d'anar a la recerca d'altres fonts informatives.

Aquests dos fets, l'intent i l'efectivitat d'aquest, s'han instal·lat amb massa impunitat en la nostra vida diària. Per a alguns sectors, bàsicament per a l'esquerra simplista i banaula, aquests successos són remeiables per la via de la revolució pregonada els caps de setmana tot anant a la segona residència; per a la resta dels mortals, la justícia els ha de perseguir sense atorgar-los treva peti qui peti.

Enmig, tres realitats incontestables: l'estat de feblesa en què ha entrat la cultura de la propietat, la dificultat objectiva d'accedir via lloguer o via adquisició a un domicili propi i el totalisme -no totalitarisme- que ens ha envaït com a societat fins trobar simpàtics els okupes. Tota Europa es troba en decadència; i nosaltres no som l'excepció.

Quan l'intent de violació del domicili el pateix un personatge públic com és l'Alfred Bosch, regidor per ERC de l'Ajuntament de Barcelona i antic diputat a Corts per la mateixa formació política, persona respectable perquè sempre tracta amablement tots aquells que no són de la seva corda, aleshores l'intent i/o la violació de domicili ocupa molts espais a la premsa escrita, a les ràdios i a les televisions del país.

Tant predomini de la política en els mitjans de comunicació comporta l'absència en molts d'ells d'un fenomen social com aquest, fins que el subjecte que l'ha patit és persona coneguda i reconeguda.

És llavors quan s'encenen totes les alarmes i els tertulians -en general, un escamot d'ignorants enciclopèdics- en fan salsa, com l'altre dia va succeir en el programa de la Helena García Melero, l'autèntica portaveu del govern de la Generalitat, i paellera major de Cadaqués, al costat de l'amfitriona Pilar Rahola. Que s'aparti, doncs, la consellera Neus Munté, una avorrida amb posat de difunt, o així la veig.

Tothom va dir la seva i el seu fil conductor no va ser altre que expulsar-se les puces de premeditació i traïdoria que porten els xerrameques habituals de TV3 i Catalunya Ràdio, per a major honor i glòria de la intel·lectualitat de cinquena divisió regional imperant en les oficialistes ments pensants de Catalunya. Aquestes, abans parlen per cobrar i després pensen, si és que tenen temps, voluntat, hàbit i capacitat per fer-ho. Els relativistes tenim el vici de dubtar fins i tot d'un mateix. Disculpin.

A cap dels tertulians li passà pel cap demanar revisió de lleis, àdhuc del Codi Penal, per lluitar eficientment contra aquesta xacra. I mirin que ho tenien fàcil de suggerir-ho a qui ho acabava de patir, el regidor Bosch, a l'objecte que el seu grup parlamentari al Congrés dels Diputats -ERC en té; l'antiga Convergència, no- presentés una o més proposicions de llei per donar més instruments a la policia i als jutges en la persecució d'aquest delicte.

Però, clar, això no és «progre», i, per tant, ningú que està en actiu, ni com a xerraire, ni com a polític, s'atreveix a proposar-ho, no fos cas que la CUP li munti un ciri pasqual, doncs sabut és que qui mana de veritat a Catalunya són els cupaires.

Estem en una democràcia d'impostura perfecte.