Ja som al cap del carrer

El judici a Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau aquesta setmana sota l'acusació d'haver permès votar el 9 de novembre de 2014 ha tornat a eixamplar una majoria de ciutadans que coincidim en impugnar la judicialització de la política en el contenciós que confronta bona part de la societat catalana amb l'Estat espanyol.

Aquesta ha estat una setmana inclusiva, per utilitzar la paraula del moment en el llenguatge polític i social. Com va ser inclusiu el dret a decidir com a resposta ben senzilla a la pregunta: vostè creu que un problema es resol consultant els conciutadans?

En els llocs de comandament de la política espanyola han plegat veles en la performance de l'anomenada operació diàleg -només pensada per dir als ambaixadors i als que els preguntaven pel món que «es movien i feien alguna cosa».

Ara l'única estratègia és la judicial. I el pronòstic és que tampoc els sortirà com ells pensen. Ens mesos, estarem al cap del carrer. Les coses s'hauran de fer de tal manera que quedi clar que aquests anys no han estat en va, que el moviment sobiranista en sortirà guanyant -sigui quin sigui l'escenari.

Després del procés

Com que aquest procés arriba al seu cap de carrer, en els 18 mesos compromesos davant els electors, després vindrà un escenari electoral on els partits polítics tornaran a fer ofertes en les coordenades dels seus espais programàtics i ideològics. Això succeirà a finals d'aquest any o principis de l'any que ve.

A països europeus propers en les formes polítiques s'està produint un reajustament sever dels espais polítics. França i Itàlia en són els exemples més destacats. Convé seguir amb atenció l'evolució de la candidatura a la presidència de la República d'Emmanuel Macron i a Itàlia aquesta setmana el ministre de cultura, l'agut Dario Franceschini, publicava un article a La Reppublica on sostenia la teoria que en temps de confrontació amb els populismes els partits de reforma s'han de presentar en coalició i propugnava una aliança entre el Partit Demòcrata italià amb el centre dreta per fer front als populistes del Moviment 5 estrelles i la Lliga Nord.

En les properes cites electorals a Catalunya es produirà una reconfiguració dels espais polítics. Cada cop estic més convençut de l'encert del naixement del Partit Demòcrata Català -amb un 20% d'associats que mai havien format part de Convergència- i els reformistes rigorosistes haurem de compartir diagnòstics i maneres de governar.

Aleshores, veurem quelcom inèdit fins ara: en l'afirmació del propi espai polític, el PDeCat es confrontarà amb el populisme d'En Comú Podem i de la CUP i, en canvi, pot trobar punts de trobada amb el PSC i una ERC que espero que estigui convençuda de quin són els seus aliats.

França en 70 dies

El dia de Sant Jordi se celebrarà la primera volta de les eleccions presidencials franceses. Marine Le Pen es manté en el primer lloc de les enquestes i el que queda per escatir és qui serà el candidat que es confrontarà amb ella en la segona volta.

François Fillon té un plom a l'ala que només un home tocat pel mal de la deformació en la percepció de la impunitat podria tirar endavant.

Aquí emergeix Emmanuel Macron, que es defineix com a liberal-social i que va servir durant un temps limitat com a ministre d'Economia. Macron està elaborant el programa en temps real, en dono fe, i ha demanat ajuda a algun acadèmic espanyol conegut meu.

Li pot sortir bé. Però no seran els resultats de la segona volta entre Jacques Chirac i Le Pen pare quan el vot «republicà» va donar confiança a Chirac amb més d'un 80%.

En la segona volta la societat estarà dividida i Le Pen va recollint el vot drenat dels anomenats «guetos blancs», classes mitges depauperades per la crisi que no troben sortida en l'actual govern de les coses.

Convé prendre'n nota pels que fem política en aquests temps.

Hi haurà pressupostos a l'Estat?

Grans dubtes i escarafalls -justificats- per saber si la Generalitat tindria pressupostos per aquest any. El dubte ja està aclarit i, a més, no s'ha apujat la fiscalitat resistint la pressió dels anticapitalistes. Convé posar en valor, també, allò que hauria pogut ser i no serà.

I els pressupostos generals de l'Estat pel 2017? Poc se'n sap i molt s'hi juga. El govern de l'Estat ja ha comunicat als seus socis d'investidura, Ciutadans, que no hi haurà pressupostos nous i que directament la propera tardor es tramitaran els pressupostos per 2018.

Mentrestant, els del PP mantenen l'esperança de poder pactar uns pressupostos amb els socialistes després del seu congrés de juny.

El resultat de tot plegat: el pressupost del 2016 molt poc gastat amb l'argument del govern en funcions -i molt calaix fet per parar la multa de la Comissió Europea- i el del 2017 més que incert i si n'hi ha va per llarg.

Una anomalia que repercuteix en partides pressupostaries sensibles - aquesta setmana la competent secretària d'Estat d'Investigació, Carmen Vela, em recordava els molts projectes aturats- i que dibuixa una legislatura en la que al PP li costa governar sense majoria absoluta ni pactes estables.

Per cert, es revela un partit taronja, Ciutadans, amb molt baixa eficàcia de resultats dels acords pactats. Els hi han dit que trauran rèdit de les inversions a Catalunya, que no arriben, ni els taronges reivindiquen amb força, i els han dit que els donaran suport per un govern de coalició parlamentària Ciutadans-PP-PSC a Catalunya.

Estic convençut que la gran majoria de votants del PSC no hi estaran d'acord.