La conferència organitzada per Tribuna de Girona que el conseller de Cultura, Santi Vila, va oferir ahir feia preveure qualsevol cosa. «La utopia: bàlsam o revulsiu». Aquest era el títol -enigmàtic, com reconeixia ell mateix- que presentava com a «divertiment intel·lectual i no estrictament polític», encara que al final s´hi referís explícitament. Molt lluny de ser una conferència arcaica, com es podria esperar de qualsevol altre polític, Vila va preferir parlar de les utopies en general i de la catalana en particular. En 45 minuts va desgranar el rerefons històric de les utopies, contraposant aquelles que només serveixen com a bàlsam (miren al passat, els fan sentir bé però que no aporten res) amb les utopies revulsives que reconstrueixen, motiven i interpel·len per actuar, tal com -segons Vila- és la del sobiranisme.
De fet, el sobiranisme del conseller difereix amb el de companys amb qui comparteix cadira al Govern, crític en moltes ocasions i desmarcant-se´n en d´altres. Així que de forma subtil però clara va explicar els seus arguments sobre les utopies i perquè «la seva» és al final «la vida real».
Ple de cites i referències, Vila començava la conferència justificant que les utopies i els somnis tenen una incidència en la vida dels ciutadans, per a bé o per a mal. Per exemple, des del famós I have a dream de Martin Luther King, passant per Rosa Parks i el seu gest a negar-se a cedir un seient a un blanc i moure´s a la part per als negres. «M´agrada més els que fan possibles els somnis que no els que els somnien», va dir afegint que «si algun polític em fa por, és el que s´exhibeix com a excessivament somiador».
Ja entrant en referències -implícites en aquest cas- a Catalunya, afirmava que la «importància del viatge a Ítaca és el viatge» en si mateix perquè «a Ítaca ja hi he estat» i és, per exemple, «una tarda passejant per Girona», la vida i l´esforç que «tots hem construït».
En termes polítics, el conseller va defensar la tradició liberal democràtica, criticant la indiferència moral d´alguns i el fanatisme.
Es preguntava: «podem plantejar a Catalunya una utopia que realment no sigui un bàlsam, per estar tranquil·lets, sinó que sigui inspiradora, un revulsiu?». «A Catalunya -afegia- hem estat en general un poble feliç» però «un poble poc utopista». Els grans somiadors i utopistes, afegia, «han estat gent que al costat del somni buscaven la seva aplicació». Per exemple, Narcís Monturiol i la invenció del submarí o Ildefons Cerdà amb l´eixample de Barcelona.
Així, «els somiadors catalans tenen l´element distintiu que són somiadors d´aplicació», i «ens distingeix dels idealistes espanyols».
Tot plegat, té conseqüències en «la concepció del patriotisme», relatava. I va criticar les utopies de tipus nostàlgic que miren enrere: «és balsàmic, els fa sentir bé, però és innòcua, estèril i no aporta res». De fet, va titllar d´utòpic en la tradició nostàlgica el discurs que va fer la presidenta del Parlament, Carme Forcadell a l´inici de la legislatura «Va sospirar: Tant de bo poguéssim recuperar les constitucions del 1714», citava Vila i afegia: «sobretot essent dona, que tinguis sort i et toquin». «Fixeu-vos que forma part d´aquesta tradició de la idealització del passat per explicar projectes de present i de futur», va assegurar Vila.
En canvi, va reivindicar la «tradició que és la que ha encarnat a la perfecció el sobiranisme actual» i és «una utopia reconstructora, que actua com a revulsiu, que és motivadora i ens interpel·la perquè està convençuda que podem construir junts un projecte de present i futur millor».
Un sobiranisme que li és interessant, concloïa, per diverses raons. Perquè «somiar un futur millor sempre fa el present més suportable», perquè «les utopies en la mesura que són crítiques amb l´statu quo, que són reals i inconformistes, són un motor de canvi i progrés», perquè «és una oportunitat magnífica per fer net» (recordava els judicis per corrupció a Catalunya) i, tot plegat, ha de ser «motivador d´un compromís amb la preservació de l´herència».
Així, «raons polítiques s´han d´acompanyar de raons morals de fons i la meva utopia finalment és la vida real, posada als límits de les seves possibilitats ideals», va concloure Vila entre aplaudiments.
