El poble no els ha oblidat mai, a casa sempre s'ha parlat dels que van desaparèixer», explicava ahir la palamosina Elena Juscafresa, una de les gironines que no sap on descansen els seus familiars i que ahir es va fer la prova per intentar tancar una etapa marcada pel dolor i la incertesa.

L'Elena busca el germà de la seva mare, cridat al front quan feia la mili a Saragossa i a qui no ha oblidat. «Quan ets petita i vius una història així, no se t'esborra mai, ho portes dins i ho transmets als teus fills», assegurava després de fer un pas més en la recerca de l'oncle, a qui la seva àvia i la seva mare van buscar per pobles de Guadalajara i de qui sospiten que està sepultat al Valle de los Caídos.

«Si és allà, és difícil de trobar, però no vull que es perdi la seva memòria ni la dels nois com ell, que van morir per la pàtria i ningú els ha fet mai cap honor», va explicar l'Elena.

Ahir també es va fer la prova la Dolors Behí, de la Pera, que va anar al centre Güell acompanyada per la seva filla i la seva neta Maria, que va voler ajudar-la a trobar el seu pare amb el treball de recerca de l'institut.

«A mi i a ella ens feia il·lusió trobar-lo, perquè és una història que sempre ha sigut a la família», afirmava la neta, Maria Viella, mentre que la seva àvia Dolors explicava emocionada que el seu pare va morir a Móra d'Ebre, a 33 anys, quan ella en tenia tres.

«És un pes que portes a sobre, tota la vida», assegurava també a la Maria Mitjans, que mostrava una fotografia antiga, en blanc i negre, d'un jove amb posat seriós, el seu oncle, Pere Bru. Va desaparèixer el juliol del 38, i l'única notícia que en té la família va ser per un company seu, que els va dir que un tanc l'havia aixafat a l'Ebre.

Ella era petita l'últim cop que el va veure, quan va tornar a casa, a Torelló, durant un permís, i ja anava coix perquè l'havien ferit a la guerra, on havia anat de voluntari. «Crec que ja sabia que no tornaria, va deixar una càmera de fotos per a mi i el seu carnet de la CNT a casa», recordava ahir. «Si el trobéssim el portaríem al cementiri, amb els de casa», deia.

«Jo recordo poc el meu pare, perquè tenia tres anys, però no he oblidat el dia que l'algutzil ens va portar el telegrama dient que era mort. La meva àvia va fer un crit molt gros», rememorava la saltenca Raquel Canaleta, que viu a Palamós i a qui un nebot ha ajudat a reconstruir la història familiar. «Sabem que van ferir el pare a Molins de Rei i que el van portar a l'hospital militar de Terrassa», detallava. «És en una fossa comuna a Terrassa, en un prat bonic on toca el sol», deia ahir a Girona.

«Jo no vaig conèixer el meu oncle, però vaig veure molt de dolor a casa; la meva mare, la meva àvia i les meves ties van plorar molt per ell i per això he vingut», assegurava la Maria Assumpció Arnau, d'Olot. El seu tiet va morir amb 19 anys i l'única carta que va rebre la família de l'exèrcit va arribar mesos després de la defunció. «Deien que creien que havia mort, però que no sabien on ni com i que si en sabíem res més, que els ho comuniquéssim», va explicar.