08 de abril de 2017
08.04.2017

Aquest obscur objecte de desig que s'anomena Església

07.04.2017 | 23:43

n el principi dels temps, «Aquest obscur objecte de desig» no fou altra cosa que el títol d'una pel·lícula del gran Luis Buñuel que, si la memòria no em traeix, fou la darrera de les nombroses que dirigí. En aquest film, sota l'aparença d'un humor que va tornant-se corrosiu, es mostra la frustració que representa un amor no compartit en una societat burgesa educada en un cristianisme ultraconservador. Va usar de la llenceria de la Conxita per oferir-nos l'evolució involutiva, segons el seu parer, de passar de ser un objecte eròtic a un veritable cinturó de castedat. Res per a un cineasta que es movia còmodament sota el trípode de ser ateu, comunista i surrealista.

L'Església, s'entén la de Roma, ha estat un pes pesant en la història tant de Catalunya com del conjunt d'Espanya. Possiblement per això i per les seves ombres i llums, l'Església ve patint atacs de tota mena des de fa anys a casa nostra. Es confon laïcisme amb combat permanent contra tot símbol o signe catòlic. I es practica. I a més, sembla que agradi a una societat la majoria de la qual no creu en res de res, ni en ella mateixa, i ni tan sols té un minut per reflexionar sobre la transcendència (o no) de l'ésser humà. No viu; consumeix i prou, i el que és pitjor, ni ho sap. De valors-valors, cada vegada menys.

L'Església, la seva jerarquia i els seus símbols s'han convertit en un obscur objecte de desig per una gran majoria dels no creients en res. Així, últimament, en la mesura que en Pablo Iglesias –el cognom no fa la cosa– despulla la seva nuesa intel·lectual i política a la chavista manera, és a dir, per mitjà de la gestualitat de tot nen mal educat que ha pres consciència de ser-ho, irromp en l'espai anomenat laïcista per «exigir» que TVE no retransmeti cap missa perquè, diu, això no té empara constitucional, és doctrinarisme en estat pur i, a la fi, no és progressista, sense que hagi entès ni tingui voluntat d'entendre que l'anomenat «progressisme» comença per respectar les creences de l'altri, siguin quines siguin.

Aquest noi mal vestit quan ha de sortir per televisió o ha d'anar a la feina, però que es posa esmòquing per ser fotografiat per a la portada de la revista Vanity Fair, que és la publicació de capçalera dels pobres, com tothom sap, i vesteix jaqué quan ha d'anar a sopar al Palau Reial, un equivalent de la gironina La Sopa, aquest noi, dic, ha fet forat amb això d'envestir l'Església. Ho dic perquè la facció cristiana de l'Assemblea Nacional de Catalunya, ANC, ha redactat un «pla B», li diuen, pel cas que l'Estat impedeixi obrir les escoles com a col·legis electorals quan es realitzi l'anunciat referèndum sobre la independència.

Aquest pla alternatiu consisteix en «exigir» –faltaria més!– a la jerarquia de l'Església dita catalana que deixi els seus temples –els anomenen «locals» de tan catòlics que són– per plantar-hi les urnes de cartró o de vidre, veurem, pel cas de no poder-se fer en escoles i locals de propietat municipal. Així, sota el títol «Una mirada cristiana sobre la Catalunya del futur» i creient que tots els catalans catòlics necessàriament han de ser favorables a un referèndum, ni que sigui «per la Gràcia de Déu», com deia en Franco i potser pensava en Hitler, diuen que l'Església té el deure d'afavorir activament que el poble català pugui exercitar el seu dret a l'autodeterminació. Són tan cristians que es constitueixen en propietaris de la llibertat dels altres. No anem «pa bé», diria el mossèn d'Olot. Doncs això.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema