Un s'adona que s'ha fet gran quan llegeix en aquest diari que se celebra el 50è aniversari de l'aeroport de Girona i recorda que, de petit, poc després de la seva inauguració, la família l'hi portava. No a l'aeroport, sinó al camp d'aviació, que així es deia aleshores, si més no en la meva família, abans que acabéssim tots sucumbint al més internacional mot d'aeroport. Al camp d'aviació s'hi arribava per l'N-II, fins no fa gaire temps una carretera exactament igual que mig segle abans, quan els diumenges anàvem nens, pares, oncles i àvia -l'avi només si el Girona no jugava a casa i si no tenia partida al cafè- a passar-hi la tarda.

Passar la tarda de diumenge a l'aeroport és activitat en desús, excepte per a algun sensesostre que s'hi hagi quedat a viure. Avui els aeroports són zones de trànsit, zones per passar-hi com menys temps millor, abans d'embarcar. Fa mig segle no era així, la meva família no era excèntrica, era l'entreteniment habitual de molts gironins, la majoria dels quals no havien vist mai un avió, com no fos passant pel cel. L'aeroport de Girona no era més que una petita terminal com les que avui es poden veure als països del tercer món, una pista i un bar a peu d'aquesta. El cotxe, invariablement un d'aquells utilitaris dels anys 60, s'aparcava on es volia -de franc, per descomptat- i un entrava a la terminal, la travessava i se situava a la terrassa del bar, a tocar dels avions. L'única mesura de seguretat vigent en aquells temps era no demanar ensaladilla si collava la calor.

Què empenyia la meva família a agafar dos cotxes i passar la tarda dominical en una esplanada en la que molt de tant en tant aterrava un avió? Volien els meus progenitors mostrar-me de primera mà com avançava tècnicament la humanitat? Pretenien ensenyar-me que el turisme, aleshores incipient, seria al cap de poc el motor econòmic de les nostres comarques? Tenien ganes que, a còpia de veure avions, m'interessés en estudis aeronàutics? Tal vegada la idea dels meus educadors era fer-me veure que hi havia països nord enllà on la gent era neta i noble, culta, rica i lliure, com aquesta que baixa dels avions? Per sortir de dubtes, millor preguntar-ho a les fonts responsables. El meu pare era qui conduïa el Mini.

- T'hi portàvem per veure si mirant avions deixaves d'emprenyar.

- Que és per a un article al diari, papa.

- Ah, doncs posa que era una novetat.

L'aeroport era una novetat, per això hi anàvem. Els anys 60 no eren gaire rics en novetats, ja que si el país era fosc i tenebrós, Girona era tot això al quadrat. Així que, igual que més endavant, als 80, moltes famílies anirien a passar hores als grans centres comercials, nosaltres ens dedicàvem a passar-les al bar de l'aeroport. Pitjor seria que a la meva família -com a tantes en aquella època- li hagués donat per anar a missa, pensava jo, que a la meva tendra edat ja sabia distingir diversió d'avorriment. A missa no hi vam anar mai. Ni als centres comercials, tampoc.

Potser la nostàlgia, potser les ganes de comprovar si els avions funcionen encara amb hèlix, qui sap si aquell instint que tots tenim de voler recuperar allò que ens va fer feliç en la infantesa -el Rosebud de Ciutadà Kane- m'ha fet tornar 50 anys més tard al camp d'aviació, ja definitivament convertit en aeroport.

Mig segle després

Alguns camps propers encara queden. Allà on no s'hi han construït hotels, restaurants o naus industrials. O allà on no hi ha aparcaments de diverses plantes, per descomptat de pagament. És el preu de la modernitat, per més que el trànsit aeri sigui gairebé idèntic al d'aquelles tardes de fa mig segle: en les dues hores que hi passo, només aterra un avió, també és cert que és el migdia d'un dijous del mes d'abril.

Llavors no hi havia res del que veig avui: endolls a disposició dels passatgers, màquines expenedores de begudes, cadires de rodes per a viatgers discapacitats, maletes amb rodes, una alemanya escotada acabada d'arribar de Frankfurt, tatuatges en persones que no han passat per la presó, escales mecàniques, Coca-cola de llauna, pantalles informatives, una pastilla de desinfectant al fons de cada urinari, empreses de lloguer de cotxes, homes amb cabells, recollits en una cua, Mossos d'Esquadra, companyies de baix cost, ni aquesta alemanya escotada, i ja sé que m'he repetit però s'ho mereix.

No hi ha, però, una terrassa on els nens emprenyadors puguin mirar avions.