L'origen de les avui anomenades Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació es troba en la necessitat lobbista dels empresaris en temps en què l'Estat era una estructura posada al servei d'una economia ultraproteccionista, gens oberta a l'exterior i orientada principalment a satisfer les necessitats del sector primari. La seva creació fou obra d'una societat civil que anava molt per davant dels governants d'aleshores. La seva naixença posava de manifest que també hi havia vida al marge de les estructures administratives. Vida i negoci, s'entén.

Amb el transcurs del temps i com a conseqüència de l'evolució de l'Estat, les Cambres varen passar de ser locomotores a ser mers vagons. L'Administració Pública, sempre desconfiada respecte de la iniciativa privada, va ficar el seu nas en aquestes entitats per la via legislativa. Ho va fer en dos temps: el primer, usant de la tècnica pròpia de la pesca d'encerclament; i, el segon, utilitzant l'art de la pesca d'arrossegament. Les va expropiar per la via de la subvenció i principalment de l'anomenada quota cameral. Les Cambres, aleshores, van viure en un paradís on l'obediència deguda al governant de torn es va convertir en la seva pròpia llegenda negra. No eren ningú perquè havien perdut la seva independència.

La democràcia no canvià les regles de fons que, si fa o no fa, eren cosines germanes de les que regulaven els sindicats verticals del règim polític precedent. Un sistema electoral inintel·ligible posat al servei de l'autoelecció i, en el seu cas, de la designació a dit del successor, doble regulació legal i doble dependència governamental (estatal i autonòmica), manteniment de la qualificació de corporació de dret públic i «despeses pagades» mitjançant la citada quota que comportava afiliació obligatòria i aportació econòmica igualment obligatòria per part de tots els titulars d'activitat econòmica, des dels autònoms a les multinacionals.

Aquest «oasi» legal, en el qual s'han trobat protegits molt més els que han presumit de pertànyer a òrgans de govern de les Cambres Oficials de Comerç, Indústria i Navegació que no pas aquells que les han servit amb honestedat i lleialtat plenes sense usar-les en benefici propi, com ara pertànyer a comissions governamentals i a consells d'administració d'empreses públiques que operen en el mateix àmbit sectorial econòmic de presidents, vicepresidents i vocals d'aquest ens de dret públic, es va acabar quan les liberalitzacions portades a termes pels governs dels presidents González, Aznar i Rodríguez Zapatero.

L'espoli parafiscal aplicat a tot emprenedor -adhesió i tributació obligades per llei- fou abolit. De viure del «cuento» passaren a dependre de la seva capacitat d'obtenir recursos econòmics del sector privat amb caràcter voluntari. Encara reben diner públic, però molt poc i amb comptagotes. Han d'anar de «cacera» per sobreviure, com ha fet la Cambra de Barcelona, posant tota la carn a la graella fins a donar un saldo positiu en «ebitda» (indicador financer corresponent al benefici brut d'explotació calculat abans de deduir les despeses financeres-, tot just l'any passat. La resta, o han abaixat persianes o es troben en temps de pròrroga per demostrar un parell de coses com a mínim: la seva utilitat i si l'endimoniat sistema electoral dona com a resultat bones ments pensants en els llocs de direcció. No és poca cosa. Temps d'incertesa, sí, però com elles mateixes han predicat a la subvencionada manera, també temps d'oportunitats.

En aquesta cruïlla es troben. Com que venen de la comoditat i no pas de l'esforç, el govern de Catalunya les vol menar cap al camí de l'extinció. La majoria d'elles no ho entenen i es consideren menystingudes, doncs després de llepar tant els que manen i adherir-se un milió i escaig de vegades a l'eufemístic «dret a decidir», mai no havien pensat llegir la seva pròpia necrològica en el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC).

Tanmateix, si Catalunya assoleix l'estatus internacional d'Estat, precisarà d'una Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Catalunya potent per a projectar-se en el món. L'executiu català camina coherentment en aquesta direcció. Aleshores, sobren pessebres i sobren figurants. Això és tan vell com l'anar a peu.