Jo amb l'ictus ho vaig perdre tot. No coneixia ningú, ni els meus amics ni el meu pare, se'm van esborrar i només recordava la meva mare, la meva germana i la meva ex. I el mateix amb el català, ara em surt una mica, però em costa, l'ictus se'l va menjar», explica en Dani Romero, un gironí que va patir un vessament cerebral per un problema congènit. Des de llavors han passat dotze anys, una etapa en què ha caigut i s'ha aixecat en diverses ocasions, reaprenent el que el seu cervell havia esborrat. Ara, aquest procés de recuperació l'explica a la xarxa, a Twitter i a YouTube, «perquè la gent sàpiga que, amb força i ganes, pots fer-ho tot, que l'important és no rendir-se».

L'ictus li va arribar jove, amb 24 anys. «Estava sol a casa, fent exercici, i vaig notar alguna cosa al cap, em feia mal i sentia un xiulet molt fluix. Al cap d'una estona, em vaig adormir al sofà i em va despertar un piiiiiiip fort, tenia el braç dret totalment aixecat i la cama també. Intentava cridar, però no em sortia», explica ara, passat el temps.

«Ni tan sols sabia què era un ictus, jo pensava que em moria. Em vaig desmaiar i quan em vaig tornar a despertar, ja tenia mig cos mort, i en intentar moure'm, vaig caure a terra, i allà em vaig quedar», continua.

Qui el va trobar va ser la seva germana, que va reaccionar ràpid i va avisar una ambulància. «Vaig estar sis dies a l'hospital Trueta, però no els recordo, i d'allà em van portar a la Vall d'Hebron, on em van operar setmanes més tard», relata en Dani.

«Ho vaig haver de reaprendre tot: era dretà i he hagut d'aprendre a fer servir l'esquerra; no parlava i ho he après a fer de nou; tampoc caminava, vaig anar en cadira de rodes durant mesos fins que vaig sortir de l'Institut Guttman, allà em van fer treballar molt... i sort d'això», apunta.

Afegeix, a més, la importància de la família i els amics en aquest procés, en què va passar quatre anys de sessions de logopèdia i fisioteràpia. «Sempre van estar amb mi i no em van deixar mai, i això és molt bo. Molta gent que conec que ha passat per un ictus ha perdut l'entorn, la parella, els amics... jo no, a mi m'animaven a fer coses perquè no em quedés al marge, però sense pressionar».

«Quan havien passat cinc anys de l'ictus em vaig veure bé i vaig decidir seguir amb la música, perquè jo abans era DJ Ero. Treballava amb l'Arianna Puello, viatjava, feia gires... volia tornar a la música, encara que fos amb la mà dolenta, i vaig començar a fer concerts de nou per Girona», narra.

Una forta crisi

«Em vaig notar tan bé, que la vaig liar. Vaig passar-me setmanes sortint de festa i bevent, com si no passés res per fer vida normal, dormint poques hores i sense seguir la rutina i les pautes amb els horaris de la medicació», detalla.

«El meu cervell es va fondre i va patir una baixada molt forta. En aquella crisi vaig perdre molt del que havia guanyat, i això em va fer dir prou», indica. «Pensava que no passaria res, però sí que passava. Vaig retrocedir el que havia guanyat els anys anteriors, i altre cop a lluitar», diu amb un somriure, ara que han passat dos anys d'allò.

«I és com estic ara, treballant al màxim, en tot. Exercici, logopeda i gens d'alcohol, zero. Des de fa dos anys he tornat al fisio i al logopeda, i treballo al màxim. Per això vull explicar a la gent que no es pot fer el tonto, que si vols avançar de nou, pots», explica, i per això des de fa uns mesos explica els seus progressos contra les seqüeles de l'ictus a través del seu compte de Twitter, @TW_DaniRC, i des de fa poc, també a YouTube.

«Abans de la recaiguda no volia saber res de la gent que tenia ictus, jo anava a la meva, i ara m'he tret la bena, ara vull dir a la gent que amb força pots fer-ho tot i fins i tot he començat a escriure un petit llibre amb totes les coses bones i les dolentes, explicant que torno a tenir forces i que no em vull tancar més», assegura aquest gironí a qui l'afectació li ha deixat conseqüències com l'afàsia, la dificultat amb el llenguatge; una fèrula a la cama dreta i alguna crisi epilèptica un cop al mes.

Ara va un cop per setmana a fer exercicis a Neurocentre, a Sarrià de Ter, per treballar en el seu costat dret, el que ha quedat afectat pel vessament cerebral. «Vaig passar molt temps buscant on anar i no trobava res a Girona, ho vaig conèixer per una altra afectada d'Olot i va ser entrar allà i obrir els ulls, em fan pencar com mai: en aquests anys no havia corregut, i ara corro a la cinta, salto, faig de tot».

També va al Güell, al logopeda, on un grup d'afàsics treballa conjuntament. «Un dia vaig fer la classe, com un exercici per a mi; va anar bé i és una cosa que ens va animar a tots», subratlla.