Salt, abans d'inflar-se com un globus amb les onades d'immigració successives, era un poble petit. El campanar menut de l'església de Sant Cugat traspuntava entre xiprers i pallers, entre camps i hortes i els saltencs vivien del seu treball a les fàbriques que s'alimentaven del cabal d'una séquia. El rellotge de l'església tocava les hores de l'esperit i les sirenes de les fàbriques marcaven el pas de les hores industrioses.

En aquest poble va néixer, un dia de febrer de 1924, Salvador Sunyer i Aimeric, un nen que com molts altres, va viure les conseqüències tràgiques de la Guerra Civil, les injustícies i els desordres, primer, d'una revolució en un poble especialment sensible als canvis socials, i després les imposicions i l'intent de genocidi cultural des d'un règim abassegador.

En Salvador va dedicar mitja vida a lluitar per la salvació d'un patrimoni que era de tots, una llengua i una cultura comunes, i l'altra mitja a treballar pel seu poble, com a diputat i senador, però sobretot com a alcalde de Salt, en un temps de llibertat recobrada on tot era possible, però tot encara s'havia de fer.

Va tenir temps també d'escriure alguns llibres, quatre dels quals vaig tenir l'honor de publicar. Un volum de memòries que titulà A la vora del camí, L'altre llibre de les bèsties, Sonets de sotavent i Les deixes del Reremús, un recull de poemes on feia referència a la riera que travessava el poble «darrere del mur».

Ara, en aquest temps en què ha transcendit la nefasta influència d'altres deixes, potser val la pena recordar aquesta per sobre de tot, la d'en Salvador Sunyer, pare i avi, home de lletres i de fets, que ens ha fet la deixa més important a tots els que l'hem conegut, la deixa del seu exemple vital i del seu compromís insubornable. Ara ens adonem de sobte que, si som com som, és gràcies a gent com ell. La deixa de l'avi Salvador nosaltres sí que l'acceptarem i la declararem sempre que calgui.