Des d'aquesta columna he estat sermonejant sobre la necessitat que Barcelona i Madrid s'entaulessin per parlar des de la manifesta discrepància, òbviament, però amb actitud i voluntat ferma de trobar un espai d'entesa constructiva que vingués a evitar un xoc de trens. Una topada brutal, crec, sobre la qual ningú no gaudeix del privilegi de poder mesurar les seves conseqüències en qualsevol pla de la vida col·lectiva, àdhuc la personal, de tots plegats. Parlo, per tant, dels dirigents polítics i de les institucions a les quals diuen servir, però també dels ciutadans de peu que poca cosa podem fer més enllà de manifestar el nostre parer. Tot em diu que, entossudits en els seus dogmes, els governs català i espanyol tenen decidit confrontar les respectives forces en diferents escenaris de batalla, per usar terminologia militar, sense disposar, cap dels dos, d'intendència hospitalària ni tampoc de manual per administrar el dia després de la contesa final. D'aquí que cregui que estem davant d'una inconsciència compartida i que em negui a senyalar qui té raó i qui no la té. En aquesta inacabada bugada, s'han perdut valors com ara el diàleg, la prudència o la sensatesa i s'han aixecat barricades d'orgull innecessari que res no tenen a veure amb la praxi democràtica, la qual obliga a la humilitat.
Ens trobem observant un quadrilàter preparat per a la boxa. És a dir, un ring. No hi ha més títol en disputa que l'exacerbada supèrbia dels que volen ferir-se mútuament. Els dos púgils no es reconeixen ni com a elefant un, ni com a formiga l'altre. Han renunciat a l'àrbitre. L'únic que podia aconsellar-los que respectessin el reglament pel que fa a la categoria de cadascun dels dos boxejadors i que no es moguessin dels seus respectius seients si no és per acordar deixar-ho córrer i deixar en fora de joc les cases d'apostes. Són tants els insults que s'han repartit que ara es troben presoners dels seus respectius seguidors. Aquests emeten cridòria animadora antagònica per evitar que, en el darrer instant, els protagonistes renunciïn a la seva vocació de gladiadors. Volen veure com brolla la sang, metafòricament parlant, perquè se senten forts en la seva imbecil·litat. Després s'aniran a casa i el perdedor -qui sigui- sabrà que la història l'escriuen els guanyadors. Que el combat no pagava la pena. Tanmateix, però, encara avui els contrincants no han pujat al quadrilàter. No ho han fet perquè l'1 d'octubre, antic Dia del Caudillo, mira per on!, els queda força lluny mentalment i encara es troben en el gimnàs enfortint la musculatura. Tant de bo no surtin d'aquest espai i que els seus cops de puny colpeixin només els sacs de sorra. No obstant això, per si de cas i com també he deixat dit en algun article d'aquests últims anys, cal la unió dels moderats. Dels que no volem un salt al buit, com seria una independència proclamada al marge de tota legalitat, i dels que tampoc volem que la legalitat incompleixi el seu deure d'anar-se adaptant als canvis socials, com seria mantenir petrificada la Constitució.
Aquest espai reformista disposa avui a Catalunya, pel cap baix, de 200.000 i escaig potencials electors en estat justificadament abstencionista. Una xifra prou important per esdevenir embrió poderós d'una nova centralitat política del catalanisme transversal. Potser amb alguna altre força política com ara el PSC, afeblit però no mort, detonant del retorn seriós d'una Espanya plurinacional del PSOE de Pedro Sánchez. Un embrió poderós, dic, que hauria de portar aire nou a la política catalana i tenir el doble objectiu de trobar un encaix singularitzat de Catalunya dins d'una Espanya renovada i participar des del govern central en la constant modernització de l'Estat i del conjunt del país, arribat el cas. Posant-hi humilitat, unitat i sentit comú, no hauria de ser impossible la vertebració política d'aquest espai de volguda i necessària centralitat. Com a mínim, molts sabríem a qui votar, perquè, efectivament, com ha dit en Carlos Losada, «és el moment de retrobar-nos i de posar-nos en marxa». Un innegable pas endavant enmig de tantíssima ineficiència en l'art de governar, puix no trobo cap excusa vàlida per no fer-lo.
