Com Pijoaparte a ca la Teresa

Si haig de resumir en una sola paraula la inauguració de l'hotel Alàbriga (platja de Sant Pol, Sant Feliu de Guíxols, no hi ha hotel ni més luxós ni més sant) seria aquesta. Rics per tot arreu, miris on miris. L'hotel, un cinc estrelles super luxe, és el més luxós de Catalunya i de l'Estat espanyol, i els seus preus estan pensats per allunyar els pelagats de les seves proximitats: m'asseguren que una habitació ronda els 1.500 euros per nit. Els pelagats només hi poden accedir precisament avui, el dia de la inauguració, i gràcies al carnet de premsa. Es presenta el pelagats, el seu fidel servidor.

Jo, que la màxima frivolitat en matèria hotelera que mai m'he permès ha sigut una nit a l'hotel Condal (una estrella, carrer Joan Maragall, Girona), em trobo enmig de tan lluentó i tanta joia com si fos una barreja de Peter Sellers a El Guateque i de Pijoaparte a la revetlla de ca laTeresa. Tanmateix, un s'adona que viure com els rics no costa gaire, que és una simple qüestió d'acostumar-s'hi, quan li pregunta al cambrer si el que hi ha a la copa que li està oferint és cava.

-No, senyor. És xampany. Dom Perignon.

Pam. Cap a baix d'un glop. Només després veuré que els rics beuen i mengen amb la parsimònia de qui sap que ni begudes ni viandes han de fugir, i que en el cas que això succeís en farien prou d'aixecar un dit i els en serien ofertes d'altres.

-En vol una altra el senyor?

Pam. D'un glop avall. Realment, ser ric no és tan difícil, a cada copa de Dom Perignon un es sent més integrat a les classes altes.

Chanel, cocaïna i Dom Perignon, cantava Loquillo idealitzant el luxe, i a fe que sabia el que es deia. La cocaïna vés a saber, el Dom Perignon corre a hectolitres, i el Chanel s'ensuma a l'aire, n'hi ha unes gotes darrere cada orella de cada senyora aquí present. No només això. Amb els litres de botox i de silicona que s'han reunit aquí aquest vespre, es poden omplir vint piscines olímpiques. Paradoxalment, un té tendència a fixar-se en aquests detalls i els vestits ajustats col·laboren en l'estudi, amb la tela corresponent a totes les calces de les senyores i senyoretes de la inauguració, no n'hi ha prou per fer una bufanda a un hàmster. Només en un lloc així es pot veure, el tinc just al davant, un vestit llarg de nit que deixi més carn al descobert que oculta.

-El senyor necessita una altra copa, em permeto suggerir.

Pam. Avall.

Celebrities. Tinc a tocar Ana de Armas, del nou film Blade Runner. També a Xavi Hernández. Ara entra un tio amb gomina, cabell arrissat al clatell, mastegant xiclet de forma ostensible i ostentosa, mirant, enlaire, amb un cap mida Antoni Resines i de bracet d'una mulata que incomprensiblement no s'avergonyeix d'ell. L'home em sona. Pregunto. Em diuen el nom -italià?-, la seva professió -alguna cosa relacionada amb rellotges de luxe?- i acabàrem, que surt en tertúlies televisives de famosos. El dec haver vist en alguna visita als meus pares, que per defecte tenen sempre sintonitzada Tele 5.

Cap al tard, quan ja hagi arribat tothom i així totes les mirades siguin per ella en exclusiva, entrarà la baronessa Thyssen. Totes les famílies tenen una llegenda. La de la meva diu que un cap d'any, a Platja d'Aro, la baronessa -aleshores simplement Tita Cervera- es va encapritxar del meu pare i li tirava els trastos descaradament, amb tanta mala fortuna que hi havia la meva mare al costat. Mala fortuna pel meu pare, vull dir, que des de fa quaranta anys està purgant aquells fets, condemnat per la meva mare a empassar-se tots els programes de famosseig per si surt aquella pelandusca. «Ha, mira-te-la, la teva amiga », s'escolta llavors.

Evito dir-li a la baronessa que sóc el fill d'en Josep, no m'agrada furgar en les ferides.

-Veig al senyor preocupat, com absent. Una copeta de xampany?

Pam.

A la vida tot passa factura. També el xampany francès. Vaig al lavabo. Quan em trobo en plena micció s'apaga la llum. Convençut que hi ha un control automàtic de lluny que no m'ha detectat, em moc tot el que em permet la meva delicada situació -no voldria ser el primer que orina a les parets d'un cinc estrelles súper luxe, per fer que es torni a encendre la llum. En va. Em cordo els pantalons com bonament puc i surto del lavabo gràcies a la llum d'emergència. Llavors veig que tot l'hotel ha quedat sense llum. Com ho llegeixen: sense llum en la inauguració. L'apagada dura deu minuts, però deu minuts en un súper luxe equivalen a deu anys sense llum al Condal, per no sortir del que conec.

Ha quedat clar que a la inauguració -Grand Opening en diuen aquí- hi ha rics. Potser caldria assenyalar que hi ha rics europeus i rics catalans. Els rics europeus són diferents dels nostres, es veu al primer cop de vista malgrat les copes de Dom Perignon que duc acumulades. Els rics europeus saben portar la riquesa. Els nostres rics no tenen glamour, pobrets, són com veure Jordi Pujol en un hotel de luxe, els nostres rics són rics de samarreta imperi, carajillo havent dinat, i migdiada amb la boca oberta a la butaca d'orelles. Per més bé que vulguin vestir, per més diners que es gastin en l'amant, són rics de províncies. Russos, alemanys, aquests sí que saben ser rics.

A la barra s'acumulen els homes. No, a veure si ho dic bé: s'apilonen els homes. Les dones, bronzejades, talons de 10 centímetres, rostres esculpits pels millors bisturís d'Europa, s'esperen assegudes. Sempre hi ha algú que els acosta un gin fizz o un martini, fins i tot alguna vegada aquest algú és el seu marit.

Entro en una altra sala, més tranquil·la. M'assec en una butaca. És tan tova que quedo enfonsat, tinc la impressió que només em sobresurten els peus per una banda i el cap per l'altra. Tanmateix, suficient perquè el cambrer em reconegui.

-Li deixo una copa de xampany aquí al costat, senyor.

Pam.

Alguna peça està tocant el pianista, a saber què, en un lloc així només es deu permetre interpretar de Txaikovski cap amunt, que per alguna cosa si han de convidar 300 persones a sopar, li encarreguen a en Paco Pérez, si hi ha barra lliure que sigui de Dom Perignon, i si han d'oferir un espectacle inaugural, fan venir Comediants. No és difícil ser ric, no.

Pica-pica a base de snacks -així ho ha dit el cambrer-, sushi i ostres. No he menjat una ostra en la meva vida, al Condal no entraven en el preu de l'habitació. Ho faig. No m'agrada. Dissimulo. Potser no amb prou credibilitat.

-Tingui, tingui.

Pam.