Trencar silencis, remoure consciències. L´anorèxia és una malaltia molt present a la nostra societat que queda amagada rere el vel d´un tabú. La pel·lícula Ara, produïda per DDM Visual i dirigida pel metge i director de cinema Pere Solés, pretén naturalitzar el trastorn mental i apropar-lo a la ciutadania amb la finalitat d´eliminar els estigmes que taquen la malaltia i que es converteixen en veritables obstacles en el procés de curació de les persones que la pateixen.
Actualment, part de la culpa del nombre creixent de casos prové dels falsos models de bellesa i de competitivitat que generen certes xarxes socials, principalment Facebook i Instagram, sobretot en l´adolescència. «Aquesta pel·lícula pot donar pistes de quan has de començar a posar l´alerta en marxa i com t´has de començar a moure», valora el metge gironí que, després de treballar el trastorn durant mesos, confessa que «el pitjor és callar, mirar cap a un altre costat i avergonyir-te».
El film, que es va acabar de rodar ahir, és pura veritat. La majoria de les escenes estan gravades a la mateixa Clínica Bofill de Girona on hi ha la Unitat de Patologies Alimentàries (UPA) que té un Hospital de Dia d´on provenen les noies i els terapeutes del film. Els personatges no es posen cap màscara, conserven els seus noms, interpreten les seves pròpies vides. «És la història d´un grup de noies que pateixen anorèxia nerviosa i que lluiten per sortir del forat on es troben», apunta el director, el qual destaca que, en ser un projecte petit, a hores d´ara necessita més finançament per tal de poder abordar la postproducció.
Empenta inicial
El motiu que va inspirar Solés prové del seu entorn familiar. Explica que un dia la seva filla, que en aquell moment tenia catorze anys, va tornar de l´escola sorpresa d´haver assistit a una xerrada sobre l´anorèxia. El que més la va impressionar no va ser el tema, sinó la valentia de les noies d´exposar obertament tot el que havien viscut. A partir d´aleshores, tenint en compte la seva vocació per la medicina i la seva passió pel cinema, i veient com aquelles noies trencaven la barrera dels estigmes, es va veure immers en la necessitat de fer-hi alguna cosa. Va pensar en escriure el guió d´una pel·lícula, ja que opina que «la millor manera de donar a conèixer una cosa d´aquest tipus és a partir de l´audiovisual, sobretot en aquesta franja d´edat, perquè el que realment arriba a la gent és la ficció». Una ficció un tan especial, «basada en experiències reals», afegeix.
Pere Solés, metge i director de la pel·lícula. | Foto: Marc Martí
Solés és metge de la Clínica Bofill i està especialitzat en varius, un tema totalment distant de la malaltia. Malgrat tot, la professió va facilitar-li la possibilitat d´apropar-se a un grup de noies de la UPA i plantejar al seu terapeuta l´opció de col·laborar en el projecte. «La meva primera por era que això impliqués algun problema en el tractament d´aquestes noies, però va ser tot el contrari», recorda el metge, ja que el terapeuta va considerar oportú que les noies hi participessin com a exercici d´autoacceptació i autoconsciència del problema. Durant un temps, Solés va assistir com a observador a diverses sessions de teràpia amagat rere una bata blanca, recollint idees i detalls per redactar el guió. Després d´obtenir el vistiplau dels especialistes i les pacients, que ho van saber totes al setembre, va començar a posar fil a l´agulla.
Una història col·lectiva
El primer que van fer les noies va ser una sèrie de tallers i un curtmetratge que es va presentar el 15 de desembre al Museu del Cinema de Girona. Llavors, van continuar uns tallers d´improvisació que van servir al director per conèixer-les més i plantejar les seves possibilitats en el film. Després de mesos d´intens contacte, el rodatge va començar el 29 de juny.
«La Núria seria la protagonista però, en realitat, és una història molt coral, la meva intenció és aquesta és la força de l´argument», reflexiona Solés. Malgrat haver escrit un guió durant gairebé dos anys, les actrius actuen sense diàlegs previs. «Jo sempre els plantejo una situació abans de començar el rodatge. Elles no saben tota la història perquè no vull que això les condicioni, només saben l´escena que farem aquell dia», diu.
Abans de començar la gravació, Solés s´asseu en rotllana amb les actrius i explica el que li agradaria que passés en aquella escena. Aleshores, les noies comenten, afegeixen matisos i poleixen detalls. La majoria de les escenes retraten les teràpies que fan dia rere dia, excepte alguns episodis al menjador de la clínica i a espais exteriors gironins. Solés ressalta el suport, tan logístic com econòmic, que li ha donat la Clínica Bofill per tirar endavant el projecte. De forma natural, les noies verbalitzen un diàleg que aflora de les seves experiències personals, «elles aporten més o menys veritat segons cada escena i, a partir d´aquí, treballem com grans professionals», aclareix el metge.
Terenci Corominas, ajudant de direcció i professor de l´Escola de Realització Audiovisual i Multimèdia (ERAM) de Salt, afirma que «a l´hora de treballar amb persones reals i no actors, fa que ens veiem obligats a improvisar una mica més i a prioritzar més la cronologia que la producció». Atret pel projecte, considera que ha estat un gran repte fer-ho, tot trencant «la metodologia convencional del cinema» que se serveix de diàlegs memoritzats.
El film ha estat realitzat per un equip reduït però, tot i així, molt potent i de gran prestigi, considera el director. En total hi ha uns vint tècnics, deu noies, tres terapeutes, una psiquiatra i aproximadament cap a trenta figurants. Maurici Jiménez, director de producció, comenta que van intentar que les persones que feien d´extres en algunes escenes fossin amics o coneguts de les actrius, sobretot per un tema de confiança i comoditat. Una de les darreres escenes a gravar és la de la festa d´acomiadament de la Núria. Jiménez va revelar que, segons tenia entès, aquella escena de disbauxa i alegria seria el principi de la pel·lícula i, a mode de flash-back, després es tornaria enrere i s´explicaria la història des de la seva primera petjada al centre.
La valentia de les actrius
Les actrius han fet un esforç immens en interpretar les seves pors, neguits i caigudes més íntimes rere les càmeres. «Estic fent de jo del passat. Ara és una etapa nova, és una manera de dir que l´etapa d´estar malalta ja ha passat i ara, d´alguna manera, puc ajudar els altres», confessa Núria Brunsó, personatge principal del film. Brunsó encara es troba a la UPA però és conscient del que li passa i vol mostrar-ho a aquells que no ho acaben de comprendre.
«Tinc por que la gent vegi el que vivim», confessa Yaiza Bujalance, actriu d'Ara. Ella, juntament amb altres noies, van a les escoles a parlar sobre la malaltia. «Si nosaltres simplement amb xerrades als col·legis aconseguim que molts joves s´adonin del que pateixen, jo crec que amb la pel·lícula s´arribarà a molta més gent que es veurà amb cor de demanar ajuda i dir als seus pares: Mama, papa, a mi això també m´està passant», reconeix amb empatia Bujalance.
«Quan tu comences a estar malalta, ho passes molt per alt, vas fent la teva vida i va formant part de la teva rutina», descriu Brunsó recordant els seus inicis. El nucli calent del problema rau en el fet de no acceptar que un té els símptomes del trastorn que, de manera inofensiva, va canviant el caràcter de la persona i la seva relació amb els altres.
El procés de tractament de les noies al centre és llarg, integrat per quatre nivells, una fase de prealta i la final d´alta. Superar una fase implica, entre altres factors, respondre a les condicions que fixen els especialistes, principalment de conducta. Bujalance reconeix que fer la pel·lícula «m´ha ajudat a adonar-me que el tractament durant els vuit mesos que porto aquí no ha estat en va».
