D'un ambient fosc i silenciós, amb contactes suaus i sense dolor i en un medi líquid que resguarda i a través del qual només arriba, de lluny, la veu i el batec del cor de la mare a un espai carregat de tecnologia, gent i fressa, l'hospital. La sortida de l'úter matern pot ser un salt tan brusc que, en el cas dels nadons prematurs, amb un cervell vulnerable i encara en formació, genera una situació d'estrès que pot tenir un efecte perjudicial en el seu desenvolupament.
Per evitar aquests estímuls negatius, des de fa anys les unitats de Neonatologia treballen per humanitzar el tracte als nounats, reproduint l'ambient uterí i implicant al màxim els pares en les cures perquè els menuts rebin l'escalf de la família des dels primers moments.
A l'UCI Neonatal de l'hospital Josep Trueta de Girona, aquest sistema de cures que pretén ampliar el focus i no pensar només en la prematuritat sinó en el pacient i el seu entorn es tradueix en una unitat en penombra, amb les incubadores tapades per evitar l'impacte de la llum; un niu de tovalloles que acotxa el nadó perquè mantingui la posició fetal i se senti protegit; i fins i tot, un aparell en forma d'orella que alerta quan hi ha massa soroll a l'ambient. Els pares, a més, tenen una targeta per accedir-hi sense limitacions de temps.
«L'estrès del nadó té una influència negativa en el neurodesenvolupament. Potser no es tradueix en grans seqüeles, però sí en petits dèficits que poden acabar sent invalidants per al nen i la família, com la hiperactivitat, els trastorns d'aprenentatge, de conducta o sensorials», explica la doctora Anna Duran, pediatra del Trueta.
En aquesta filosofia, les famílies tenen un paper clau. Els nadons i els seus pares ja no estan separats per un vidre i els familiars no observen els petits de lluny i a unes hores convingudes, sinó que es fomenta el contacte «pell amb pell» i que estiguin com més temps millor amb la criatura.
«Fem que se sentin pares», assenyala la psicòloga Natàlia Artigas, que recorda que abans «semblava que els nens eren més nostres que seus, quan el que cal és reforçar el vincle que potser es veu truncat pel naixement abans d'hora, perquè els nadons són prematurs, però els pares també, i no estaven preparats per rebre un bebè que no s'assembla al que ells havien imaginat, sa, de 3 quilos i que aviat s'havien d'endur a casa». Remarca que veure com ells mateixos poden contribuir a la millora de l'infant ajuda a trencar «la barrera emocional» que genera l'estada llarga a l'hospital.
«Són famílies que passen per una situació imprevista, de dol, i això a vegades fa que la seva capacitat per ser un estímul positiu es vegi minvada, per això intentem cuidar els pares, integrar-los i ajudar-los a entendre el nen, perquè els prematurs tenen una capacitat més limitada per expressar-se», explica la pediatra.
Un canvi per al personal
Per als professionals, també és un repte. Des de fa un parell d'anys, l'ICS ha potenciat el NIDCAP, un programa internacional que vehicula aquesta orientació de les cures i que es basa en la interpretació de les conductes del nadó.
«Suposa canvis a la unitat i al personal. No és el mateix treballar amb uns pares que només entren unes hores al dia o que són una presència constant i activa», explica la infermera Marta Fabrellas. Hi ha una part important de formació, que s'ha articulat en tres fases, i que han impartit especialistes de la Vall d'Hebron de Barcelona, un dels dos centres de l'Estat amb formadors Nidcap.
«És un canvi en la manera de treballar, però quan ho penses és una cosa tan lògica i fàcil... no requereix grans inversions i qualsevol malalt vol que se l'atengui com a persona i que se li permeti estar amb la gent que l'estima, és de sentit comú», conclou Duran.
