Per molts anys, bon turisme

El turisme estranger va gastar a Espanya el primer semestre més de 37.000 milions d'euros, però ja és el principal problema per als barcelonins. És un sector que representa el 10% del PIB i, no obstant això, pot descompondre barris com la part vella de Sant Sebastià. Font de riquesa o camp de cultiu per a la pobresa? Èxit econòmic, salvavides de la crisi, potència internacional o fracàs laboral, perpetuació de la precarietat i mala imatge a l'exterior? Modernització urbanística o degradació de la ciutat? En aquest contrast extrem es mou ara el turisme a l'Estat i lògicament ha esclatat una polèmica que necessita respostes. Dit breument: hem de preservar aquest gran actiu sense renunciar a repensar com fer-lo més convivencial amb els locals i mes cívic on sigui necessari. L'Estat va acabar el 2016 amb una xifra rècord en visites turístiques d'estrangers, prop de 76 milions. L'INE confirma les previsions: segons l'enquesta de despesa turística, els estrangers han deixat a Espanya, al final del primer semestre, més de 37.200 milions d'euros, una quantitat sense precedents. És gairebé un 15% més que el que es van gastar l'any passat, que ja va ser un exercici «sense precedents». Els números que deixa anar el turisme es queden antiquats en qüestió de mesos, com si fossin fitxatges de futbol. Catalunya té més visitants que mai, a Euskadi va més gent que mai i el País Valencià ha situat l'ocupació hotelera del mes d'agost en més del 84%, una altra dada sense precedent. El turisme abraça el 10% del PIB (amenaça d'abraçar-ne més) i dona feina a més de dos milions de persones (i pot donar feina a més). Els números turístics s'han batut uns als altres sense aturar-se en alguns senyals d'alarma, com el turisme de borratxera (i d'altres coses) de Magaluf o Salou, o la saturació de pisos turístics en ciutats com Barcelona o Palma. La resposta ha de ser ràpida i àgil des de les administracions en col·laboració amb el sector. No em preocupen tant actes de sectors marginals com Arran (tot i que tenen repercussió a la premsa internacional) com la indolència amb la qual l'alcaldessa de Barcelona ha frenat l'arribada d'hotels de qualitat i en canvi se li ha escapat de les mans el règim dels pisos de lloguer. El colauisme es flamingueo polític, visibilitat amb poca dedicació a transformar la realitat. Aquesta manera de fer política té un recorregut limitat i es comencen a veure els problemes d'aluminosi consistorial a Barcelona.

Notes compartides

El país dels valencians té moltíssims elements de complementarietat per sumar esforços amb Catalunya, i viceversa. Per fer política profitosa per als ciutadans, convé actualitzar i intensificar les relacions socials, econòmiques, culturals i de respecte polític en peu d'igualtat entre els dos territoris. He tornat a València per prendre el pols d'una societat dinàmica que va recuperant consciència de la seva identitat política i cultural després dels estralls causats pels governs del PP. M'he retrobat amb els amics del Bloc, que avui sota la fórmula de Compromís i en el govern nascut del Pacte del Botànic duen a la pràctica polítiques de profit en aquella fase que en podríem dir «fer país». M'he trobat amb ciutadans de pensament polític de centre i liberalsocial i consciència valencianista que consideren que ha arribat el moment per madurar una oferta valencianista que vol continuar el camí de Francesc Burguera -amb qui vam treballar en el grup parlamentari a Madrid fa uns anys. En el magnífic Museu de la Seda, recuperat i noblement embellit, he tingut una conversa inspiradora amb Josep Vicent Boira, el professor geògraf que avui dia porta el seu pensament a la pràctica en el govern. Tant de bo que en tinguem molts com ell que vulguin donar testimoni que la política sap integrar els que més excel·leixen en la societat civil. Hem parlat del corredor mediterrani no només en els seus aspectes tècnics i de calendari d'obres. També en la batalla simbòlica que representa trencar la concepció radial d'Espanya, que dit en llenguatge del segle XXI és el mateix que dir ser europeus en xarxa que ens comuniquem lliurement per allí on passen els corrents de la creativitat, l'economia i les ganes d'aplegar-se. Existeix un fort compromís del món empresarial valencià amb el corredor: el canvi és de fons, convé prendre'n nota. Vaig arribar a València des de Madrid en un TAV que creuava zones despoblades i vaig tornar a Barcelona amb l'Euromed: quatre hores de trajecte, amb via única a Vandellòs. No hi ha manera més pedagògica de mostrar la lluita entre la planificació territorial forçada i la premeditació en intent de frenar les relacions entre territoris. Guanyarem la batalla del corredor perquè l'europeisme i l'eficàcia acabaran desbordant els murs més artificials. I tindrem una relació d'igual a igual entre el catalanisme i el valencianisme polítics. S'han comès errors en el passat. En això ens diferenciem d'aquella ERC que va ajudar involuntàriament a abonar l'anticatalanisme. Hi ha espai per a un valencianisme que vol crear en peu d'igualtat amb Catalunya noves oportunitats per multiplicar l'empenta i la creativitat. És temps de retrobar causes comunes que sumen i teixeixen complicitats.