El saló de joc, l'únic que quedarà del MagicPark és com dir el cau dels perdedors, la llar de les persones que han perdut l'última esperança i estan a punt de perdre el darrer euro. A les dues del migdia no hi entra ni un trist raig de sol. Al seu interior dos joves àrabs, un sexagenari i una mulata probablement jubilada, s'asseuen davant d'algunes de les moltes màquines escurabutxaques.

En silenci, cadascú concentrat en la seva pantalla de jocs absolutament incomprensibles per qui, com jo, es va quedar en l'època d'esperar el miracle de les tres síndries després d'activar la màquina amb una palanca lateral. He vingut a acomiadar-me del Magic Park, que el dia 11 de setembre tanca definitivament les portes, després de més de 40 anys de jocs, soroll, xefla i lligoteig, que de tot han vist les seves parets. L'encarregat del saló de jocs, l'única illa que quedarà a la superfície quan el mar de l'especulació immobiliària engoleixi tota la resta, m'informa que les atraccions obren a les 16.30. M'espero jugant-me un euro al costat de la mulata, que em mira com només les jugadores expertes miren els malastrucs que se'ls asseuen a prop. Perdo l'euro. Ni tan sols sé a què he jugat ni què se suposa que havia de fer. Soc al meu lloc, la llar dels perdedors.

Surto a la llum del sol. Un passeig per l'exterior del Magic Park confirma que no hi ha res més trist ni sòrdid que un parc d'atraccions abandonat. Un tigre de plàstic simula que beu d'una font en una mena de tren de la bruixa, un gat travessa per sota la nòria que oscil·la al vent i tota una filera de llits elàstics plora pels nens que aviat deixaran de saltar-hi. Ah, no eren plors, és el gemec de la nòria al vent.

La meva relació amb el Magic Park ha sigut tot un cicle vital. Va inaugurar coincidint amb la meva infantesa, de manera que cada estiu, tota la família feia una excursió d'un dia a Platja d'Aro amb l'únic objectiu de passar una tarda al Magic Park. Autos de xoc, cavallets, màquines del milió, futbolins, billars, si allò no era el paradís s'hi assemblava molt. Anys després, en l'adolescència, s'hi trobaven autos de xoc, cavallets, màquines del milió, futbolins i billars. Més un afegit: estrangeres jovenetes que feien el Magic Park encara més semblant al paradís.

Però tot paradís ha de tenir el seu infern, i aquest tenia un nom: Marius, la discoteca que es va obrir adjacent al Magic Park i la qual, com tots els inferns, es trobava en un soterrani, s'hi havia d'accedir per unes escales fosques i angostes. Les similituds amb l'infern s'arrodonien amb la calor i el fum del seu interior -no és que es pogués fumar a les discoteques, és que quasi era obligatori-, però sobretot amb el pecat. Tenia fama de ser la discoteca de Platja d'Aro amb gent de menys classe i glamur, la qual cosa significa les turistes amb menys prejudicis.

El cicle vital, ai, es va arrodonir anys després, quan hi portava els meus propis fills. Marius ja no existia, i a l'interior del Magic Park hi havia autos de xoc, cavallets, màquines del milió, futbolins i billars. Ja no hi havia pecat. Ni tan sols paradís, perquè el que abans era gaudir sense pagar, s'havia convertit en pagar sense gaudir.

Tot a la venda

Engrescat amb els records se m'ha tirat el temps a sobre. Són les 16.30 i el Magic Park obre tan puntual com una inspecció d'Hisenda. Travesso les mateixes portes que havia travessat en altres etapes de la meva vida, ara amb un rètol que indica «20 euros, 20 fitxes. 50 euros, 55 fitxes». A l'interior, autos de xoc, cavallets, màquines del milió, futbolins i billars. Uns pocs menors que hi volten pel seu compte, unes poques famílies que hi acompanyen els fills, qui sap si algun dels pares ho va trepitjar fa trenta anys.

-A un tiquet i mig cada atracció, val la pena venir amb la mainada, en lloc d'estar voltant per Platja d'Aro- m'assegura una mare.

Des d'una màquina del milió em mira Terminator, a la pista d'autos de xoc funcionen dos automòbils, no puc evitar tocar un futbolí, moc dues barres gastades, el terreny està també gastat després de desenes de milers de gols. El simpàtic encarregat deu haver vist en el meu joc de canell el gest d'un vell mestre del futbolí, i m'explica que estan tots a la venda. Millor dit, ho està tot: futbolins, màquines del milió, cavallets i llits elàstics. Tot. Excepte la pista d'autos de xoc, que esperen instal·lar en algun altre lloc.

Com en tots els funerals, i el del Magic Park ho és, hi ha un llibre de condols on signar. M'assec. L'obro. Llegeixo.

- Vine de niña y ahora traigo a mi niña. Y cerráis. Qué pena