Em consta que els meus darrers articles no han agradat als independentistes de nova generació. L'independentisme, com tantes vegades he dit en aquestes pàgines, té tot el meu respecte i àdhuc la meva comprensió. Però oferir respecte i comprensió no comporta cap obligació d'adhesió al com de malament s'ha gestionat l'intent fallit de separar Catalunya d'Espanya per part dels Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Carme Forcadell i tants d'altres, els que han donat la cara i els que ho han fet d'amagatotis, en aquesta anada cap al no res pilotada per l'engany i la mentida. En conseqüència, que els meus escrits no hagin agradat als nouvinguts -alguns amb currículums personals o familiars vinculats al franquisme- em satisfà profundament perquè, com va deixar dit el número dos del líder d'ERC, en Lluís Salvadó, ell i no pas jo, «qualsevol que tingui dos dits de front sap (sabia) que això de la independència de Catalunya no és possible».

Ho sabia tothom. Els del govern del Puigfugit i els de la majoria parlamentària (JxSí) que li donava suport. També els de la CUP, els més coherents respecte del seu programa de màxims, atès que l' Anna Gabriel va dir la setmana passada a la ràdio que, efectivament, no s'ho havien cregut mai i que probablement mai no s'aconseguiria, això de la independència, però que no li importava tant com el fet de que s'havien posat les bases de la revolució amb tanta ciutadania al carrer a la recerca de no se sap què.

Per tant, que ningú no em digui que soc un ressentit -de què?-, sinó que, posat a mirar enrere, no he estat altra cosa que una mena de nunci del que ens arribaria. No pas per inspiració divina, sinó per tanta bastarda pontificació que en veritat dogmàtica s'anava convertint per a milers de persones de bona fe a las que mai he dit i mai no diria -com sí ho va fer el citat Salvadó (ERC)- que no tenen dos dits de front. Per suposades injúries, que es remetin a ell i a la seva inhòspita ètica del 0,00%.

El meu bon amic Xavier Vidal-Folch, director adjunt d' El País durant quinze anys, ha relatat en aquell periòdic, minut a minut i amb noms i cognoms, què va passar al Palau de la Generalitat i al Parlament de Catalunya el dies 25, 26 i 27 d'octubre abans que el llavors president Puigdemont proclamés la República Catalana en virtut dels resultats de l'il·legal referèndum de l'1-O i ens portés de retruc l'article 155. És el retrat més afinat de la mediocritat dels hiperventilats davant l'instant final del procés. Tres dies de frivolitat, ignorància, bogeria, èxtasis, dimissions, ploraneres, emocions i tremolors de cames que haurien de fer pensar als independentistes que ahir foren convergents o socialistes atès que han estat les principals víctimes d'un règim polític que ha fet compulsivament de la mentida, la farsa i la falòrnia, totes juntes, l'eina més eficient per sobreviure a base d'enganyar una part important del poble català.

Han estat capaços d'instal·lar la cultura de la desobediència, de convertir un diccionari de mentides en una enciclopèdia de veritats i de trencar Catalunya en dos bàndols avui difícilment irreconciliables. Una de les pitjors collites de la nostra història com a poble. Una vergonya col·lectiva que ens estigmatitza davant del món sencer.

Després que la Forcadell digués, davant jutge, que allò de la independència i la república en seu parlamentària era pura gestualitat de cares a la galeria dels menys de dos dits de front, en llenguatge del segon de Junqueras, i dels agenollaments proconstitucionalistes de tots-tots els que l'acompanyaren, l'espectacle que ara se'ns ofereix és d'ocurrències i d'acudits. Per exemple: el PDeCAT i CDC, és a dir, un de sol mirant-se al mirall i dient-se que dos són, en coalició electoral sota la denominació de Junts per Catalunya; les Martes - Rovira i Pascal- abjurant de la unilateralitat fins al punt de negar que mai n'havien parlat d'ella tot i que la portessin a terme amb la proclamació de la República; en Puigdemont fotent a parir la UE com els ultres i xenòfobs Le Pen, Gauland i Farage, i, endemés, copiant el cartell electoral dels Comuns des de Brussel·les estant; el seu partit, rebent i retornant les factures que els envia des de l'exili daurat del poruc i deixant-li fer la llista electoral i emprar la guillotina d'en Mas per tallar el cap a gairebé tots els diputats que el PDeCAT tenia en el Parlament a canvi d'administrar la caixa; en Junqueras, escrivint que, passi el que passi en aquestes eleccions, l'únic «president legal» serà sempre més en Puigdemont, però presentant-s'hi amb vocació de substituir-lo; ERC i la seva marca blanca, el PDeCAT, anunciant-nos dos tipus de govern per a l'endemà del 21-D: el «legítim» i l'«executiu»; i així... fins a l'infinit de bestieses que els de «menys de dos dits de front» poden seguir empassant-se perquè ja no en ve d'una.