A sis dies de les eleccions al Parlament de Catalunya, res no està decidit, sinó que més aviat podríem renovar el quasi empat de fa dos anys entre els que volen la independència de la manera que sigui, àdhuc repetint la imbecil·litat de proclamar una república sense arriar la bandera espanyola i que només durà unes hores. Un acudit si no fos per les moltes desgràcies que ens han plogut d'ençà el maleït 1-O.

Cap de les moltes enquestes publicades ens assegura del tot ni qui guanyarà aquesta nova cursa electoral, ni si la balança dels vots i dels escons es decantarà per repetir la monumental vergonya patida per l'acció dels illuminati o si pel contrari els serà impossible de fer una nova coalició entre la transvestida antiga Convergència, ERC i les CUP, i ni tan sols si l'avui heterogènia oposició aconseguirà la majoria parlamentària. Res no està decidit.

Tanmateix, els sondejos electorals sí que coincideixen a dir-nos que la participació prevista superarà totes les anteriors; que la mobilització es dona més en l'espai no independentista; que el Procés no ha servit per incrementar la base electoral dels partits que ens han governat, sinó que ha creat seriosos interrogants entre els seus seguidors una vegada coneguts els nefastos resultats obtinguts; que la manca d'hiperlideratges, l'augment del vot de la dona i la curiosa abstenció entre els més joves són fets; i que lluita fratricida entre els antics socis Puigdemont i Junqueras, el primer fugit de la justícia espanyola i l'altre engarjolat per decisió d'aquesta, és quelcom més que notable.

El resultat, per tant, és altament incert, probablement com mai, quan el que convé a Catalunya és disposar d'un govern de debò que vingui a donar un cop de timó a una nau sense rumb. Un govern que resolgui problemes, que injecti ànims a empreses i a treballadors, que ens retorni la seguretat jurídica i la predictibilitat destruïdes, que ens uneix i no se separi, i encara menys que ens confronti, i que s'entengui de veritat amb totes les institucions estatals.

De tota manera, guanyi qui guanyi i surti el Parlament que surti, tot sembla indicar que pot ser molt difícil la conformació d'un govern que vagi per feina i no a reescriure la famosa agenda d'en Josep Maria Jové, un exemple d'exponencial ineptitud, que recull per fases el pla de ruta cap a la independència i els responsables que la varen acordar i pretenien executar, i que ha acabat en mans de la justícia.

En aquests dos últims anys, s'ha anat construint dues Catalunya enfrontades per culpa de la bogeria aquesta de l'independentisme unilateralment proclamat. Allò de «som un sol poble» ha estat llençat a la paperera.

Ara mateix, tenim una lluita a mort entre els independentistes per mostrar a la gent qui és el més independentista de tots, i, una altre lluita a mort per saber qui és més català-espanyol o espanyol-català entre el PP i Cs.

Constitueixen, ambdós blocs, la no-solució, l'espasme, dues Catalunyes que sumades, com ha dit en Lluís Bassets, són «un monstre social i polític endemés d'econòmicament ruïnós». Un lloc d'on fotre el camp; un lloc on no es podrà viure. Un lloc políticament irrellevant on la confrontació entre bàndols serà el pa de cada dia.

En Miquel Iceta ha llegit aquest horitzó al qual ens aboquen els dos blocs suara esmentats. En contra del parer d'en Plató, creu que tot home prudent sí que pot fer quelcom quan s'enfronta a bojos, políticament parlant, tot i que siguin molts el presumptes babaus que els fan el gara-gara i es disposin a fer impossible canviar el curs de la tragèdia viscuda.

A Ripoll, en Ramon Espadaler, fa uns dies, el va ungir com l'home que, sense humiliar ningú pot evitar que les CUP tornin a manar Puigdemont i Junqueras amb el resultat ja conegut de menys Catalunya i més merder. I, certament, l'Iceta és el vot tranquil i el vot pensat per retornar la concòrdia entre els catalans i fer un govern de debò. És un vot de canvi, de reconciliació i de construcció. El vot útil a favor de tots i en contra de ningú.

Farien bé els antics convergents, democratacristians i socialistes que un dia varen abandonar les seves respectives formacions per abraçar el Procés que valoressin si el resultat obtingut, en termes polítics, socials i econòmics, és el que volien. Em fa que no.

Aleshores, si és així, ara tenen l'oportunitat d'ajudar a canviar les coses ni que sigui des de la discrepància, formal o material, però també des de la coherència i la congruència que ells (i molts més com ells) han estat els grans constructors de la Catalunya moderna que ara bascula cap al no-res, la insignificança, el retrocés i la destrucció de la cohesió social. Redreçar la preocupant herència deixada pot ser el darrer servei que facin al país. Paga la pena pensar-ho.