n estudi1 publicat recentment a partir dels resultats globals de l'informe PISA 2015 en ciències ha posat en relació l'èxit escolar amb tres variables culturals: la resiliència, l'absentisme escolar i el clima disciplinari. Les conclusions d'aquest estudi, basades en l'anàlisi objectiva de les evidències empíriques, i encabides plenament en allò que se'n diu el «sentit comú», són tanmateix, alhora que previsibles, molt significatives. Altra cosa són, però, les mesures que es proposen.

D'entrada, queda clar que els països orientals presenten unes evidències comparatives clarament avantatjoses en relació amb els països de l'OCDE de l'àmbit occidental, tant pel que fa als resultats escolars, com a les tres variables, considerades independentment. Unes variables que, al seu torn, estan directament relacionades amb els valors culturals i morals propis de cadascuna de les societats implicades en l'estudi.

No es tracta tant, doncs, o no es tracta solament, de qüestions intrínsecament acadèmiques o escolars, com ara els plans d'estudis o el nivell d'exigència, sinó que aquests aspectes tenen el seu correlat en la visió que, des dels valors propis de cada societat, es té del sistema educatiu, dels seus objectius i de les expectatives que suscita des de la perspectiva d'aquests valors. En aquest sentit, i en la mesura que els països orientals fonamenten llurs sistemes educatius en eixos com l'esforç i la perseverança, no sorprèn que el rigor tècnic de les anàlisis empíriques coincideixi amb el sentit comú: a més esforç, per regla general, millors resultats escolars. Una llei de l'embut tan antiga com l'espècie humana.

En allò que l'estudi resulta, al meu parer, especialment encertat, és en la consideració de la relació entre l'èxit escolar i els valors culturals (i morals) de cada societat, tot partint de l'assumpció de dos criteris metodològics previs, un d'explícit i un altre d'implícit. L'explícit parteix de l'anàlisi empírica estrictament atesa a les variables que es correlacionen agrupades per països, al marge de qualsevol consideració d'altres aspectes, com ara els cognitius, que en tot cas i talment com altres variables -diferent origen socioeconòmic i de nivell cultural entre els elements de l'univers estudiat-, en relació a l'objecte de l'estudi resulten irrellevants o negligibles.

L'assumpció implícita, per la seva banda, consisteix en assumir que, considerats grupalment, no hi ha diferències significatives entre els diferents grups humans pel que fa llurs capacitats cognitives. És a dir, que la seva distribució entre els individus de cadascun dels grups estudiats serien, en tot cas, equiparables i homologables a la resta de grups. Assumit això, que és àdhuc d'una tenacitat estadística irrefutable, l'encert de l'estudi consisteix en aïllar els diferents rendiments escolars per països i posar-los en relació amb aquests tres valors. Aquest és sens dubte el punt fort de l'estudi.

El punt feble, però, i tal vegada inevitablement, el trobem en les mesures que es proposen per corregir aquestes diferències, pel que fa als països occidentals i, concretament, al sistema educatiu espanyol. El diagnòstic, circumscrit a la temàtica estudiada, sembla prou encertat, però la teràpia ja són figues d'un altre paner. Segons l'estudi, hi ha quatre vectors que enforteixen els valors educatius: l'impuls moralista clàssic -assimilable grosso modo a l'anomenada cultura de l'esforç i a l'adquisició d'hàbits-, l'educació del caràcter, la importància de les habilitats no cognitives i la adequació a les exigències del mercat de treball en el segle XXI. Al marge de l'acord o desacord que puguin suscitar alguns aquest quatre eixos, el problema és que transcendeixen en bona mesura, en alguns casos de llarg, les possibilitats de la institució educativa, perquè precisament, el que resulta determinant segons acabem de veure és la visió que la societat, en general, té del sistema educatiu en funció dels seus valors culturals hegemònics, i això va molt més enllà de l'escola. Si no canvien els valors de la societat, no canviaran els del sistema educatiu.

Però alguna cosa ha de poder fer el sistema educatiu, tot i que limitada. I curiosament, en allò que sí que l'escola hi podria incidir, d'això no se'n parla a l'estudi. Entre les mesures que es proposen tenim, entre d'altres, la incorporació «explícita» al currículum escolar de les habilitats no cognitives i de l'anomenada «educació del caràcter» -mesura, si més no, qüestionable i discutible, a més de fàcilment convertible en «adoctrinable»-, mantenir i enfortir l'emprenedoria -igualment qüestionable-, i d'altres relacionades amb els tòpics pedagocràtics ad usum -més assessors «experts», més formació del professorat en aquests àmbits... En definitiva, ni una sola mesura encaminada a reforçar els continguts acadèmics, l'exigència d'impartició de les matèries per especialistes -en comptes del professor pluridisciplinar-, ni criteris d'exigència o d'afavoriment d'un ambient de convivència... de tot això, ni una paraula. És a dir, remesos a allò que sí que podria fer el sistema educatiu, i que és precisament el que no han deixat de fer els països amb el millors resultats, res de res. Serà difícil que així millorem els resultats.

1. «Valores y éxito escolar. ¿Qué nos dice PISA 2015?» Franciso López Rupérez, Isabel García García. (Cátedra de Políticas Educativas de la UCJC).