27 de desembre de 2017
27.12.2017

Un Nadal a La Sopa

En època de festes, el Centre d'Acollida i Serveis Socials La Sopa, de Girona, acull i dona de menjar a més d'un centenar de persones · Es tracta d'una entitat de caràcter social i assistencial adreçada a la població sense sostre, sense habitatge, o que es troben en una situació de pobresa severa o d'exclusió

27.12.2017 | 09:33
Un Nadal a La Sopa

24 de desembre, Nit de Nadal, 20.00 hores. Els negocis del centre abaixen persianes després d'un dia agitat i la gent torna a casa seva a passar el Nadal en família. Mentre els carrers es buiden, i els llums nadalencs guspiregen en solitari, al cor del Barri Vell una entitat, que durant tot l'any dona aixopluc a persones que no tenen sostre, obre les portes. Es tracta de La Sopa de Girona, que en aquestes dates tan assenyalades acompanya i ajuda els que no tenen on passar les festes.

A les cuines, l'equip ja escalfa motors. Per a la Nit de Nadal es fa un menú especial, que inclou lluç al forn, sopa de marisc i torrons de postres. Per al dia següent, Nadal, hi haurà escudella i pollastre al forn.

En Josep, encarregat de la cuina, regira una cassola de regiment mentre comenta que s'intenten fer uns menús únics per a l'ocasió. No es fa carn, a menys que sigui com a acompanyament d'algunes salses, per la gran quantitat de musulmans residents sota el seu sostre. Per ser un dia de celebració, es brindarà amb Fanta i Coca-Cola, però fins i tot el vinagre, com qualsevol altre derivat de les begudes alcohòliques, està prohibit.

«Treballar aquí a vegades és com viure una comèdia dramàtica, és un lloc ple d'històries tristes però això no impedeix els bons moments, l'esperança i l'alegria», comenta en Josep.

Completen l'equip la Glòria i en Juan Carlos. En el cas d'en Juan Carlos, és voluntari de la institució des de fa anys, tot i que treballa com a cap de cuina del River Cafè. «És que si no estic en una cuina m'avorreixo», argumenta en ser consultat pels motius que el van portar al voluntariat, una veritat a mitges de tots els que presten el seu treball de forma gratuïta a La Sopa: la finalitat sempre és ajudar.

A la sala contigua al menjador, un grup d'homes sols miren el telenotície on un Pare Noel saluda des de la pantalla amb el seu carro carregat de regals. És l'únic signe de Nadal a la sala, més enllà del menú que la cuina prepara i unes poques tires de colors que pengen d'una escala. No hi ha arbrets carregats d'ornaments, ni pessebre, ni regals: els que porten la institució saben que es tracta d'una data que, per la majoria dels seus residents, és millor oblidar. Passar de llarg.

Altres consulten les borses de treball d'internet a l'espera que es faci l'hora de dinar. D'altres, en canvi, esperen torn en una cua que es forma a la porta. Pocs parlen entre si, sembla com si surés cert anonimat entre ells.

«Si treus la càmera al menjador, no quedarà ningú», comenta l'encarregat al periodista. En els lavabos, diversos d'ells aprofiten les piques per rentar la roba. Entre bastidors es veu una de les habitacions a les fosques que, per l'hora que és, es troba buida. S'hi poden comptar cinc llits en un espai reduït. Quan per fi es fa l'hora de dinar, un centenar de persones passa a la recerca de les seves safates, ocupa una cadira en silenci, per dinar i deixar lloc al que ve després.

Pensar en positiu

Abderrahmane és un dels residents de La Sopa que fa més temps que hi és, fa cinc mesos que viu a la institució. Va arribar a Girona fa més de vint anys, provinent del Marroc. El destí va voler que la fàbrica de bicicletes on treballava, fins no fa gaire temps enrere, tanqués i ell, amb més de cinquanta anys, es quedés al carrer.

Abderrahmane, com diversos dels entrevistats, assenyalen que l'important no és només venir, menjar, tenir un sostre, sinó aprofitar el temps, pensar en positiu, estar buscant feina i no deixar passar aquesta oportunitat que els dona La Sopa de tirar endavant.

«Per a una persona de la meva edat és molt difícil trobar feina, ningú ens contracta, és com si ja no servíssim», comenta. Assegura que cada dia busca feina, enviant quantitat de currículums a una infinitat d'empreses. Al seu país era tècnic veterinari i mentre passa els dies a La Sopa aprofita el temps seguint els cursos que s'imparteixen a la institució, com informàtica o economia. A Girona, explica, està sol, no té ningú.

Abderrahmane diu estar molt agraït amb La Sopa. El que més li agrada és poder estar amb altra gent com ell, compartir experiències, com ara en les activitats que es fan al centre de dia, on totes les tardes es fa lectura, jocs, dibuix.

El bucle

«Per a la majoria de la gent que ve aquí a la recerca d'ajuda, el Nadal és com qualsevol altra data de l'any, tant perquè estan sols com perquè prefereixin evitar el record», assenyala l'encarregat de torn, David Puig, que fa més de vint anys que treballa a La Sopa. «A molts els fa recordar vivències amb les seves famílies i, per això mateix, són dies tristos, dies per oblidar», assegura. «Dimarts, per exemple, hi haurà una cantata de Nadal, i pocs d'ells es quedaran, la majoria ho evitarà».

Molta gent entra com en un bucle, del qual no poden sortir, i passats els mesos es veuen atrapats en aquesta situació. A Puig, com a altres treballadors socials, el posa content, passats els anys, trobar al carrer la gent que n'ha pogut sortir, encara que reconegui que són els menys.

«La situació de les persones de La Sopa és molt angoixant». Per això, tant ell com la resta de treballadors intenten posar-li el biaix positiu, treure-li ferro. «Si no, és com si les parets de l'entitat es tanquessin a sobre d'ells, on queden atrapats, asfixiant-se».

«Alguns només estan de pas, esperant papers, esperant reenganxar-se a la vida laboral. Altres, en canvi, passen per malalties mentals que els impedeixen tirar endavant», afirma. David explica que una nit d'Any Nou de fa molts anys enrere va intentar preparar un sopar especial, amb el raïm corresponent i tot tipus de plats i refrescos, però a les onze del vespre ja no quedava ningú a la sala.

L'Any Nou, com el Nadal, són dates que eviten. «Tant de bo em quedés sense feina», comenta Puig referint-se al moment en què, per fi, deixés d'haver-hi gent sense sostre i, amb això, la necessitat d'una Sopa. «La gent canvia, la situació és sempre la mateixa», assegura. «Gent sense sostre, que no té res ni ningú en aquest món».

Travessia en pastera

Joseph Ani, 25 anys, és de la República de Ghana, a l'Àfrica Occidental, d'on va marxar fa anys a la recerca d'un futur millor. Per això, va haver d'arriscar la vida pujant a una pastera amb cinquanta persones més, entre les quals hi havia dones i nens, i entregar el seu destí a les marees. La sort va voler que, des de Tunísia, arribés al sud d'Itàlia, la seva primera residència a Europa.

Per a Joseph Ani no hi havia res que el retingués al seu país natal. Orfe des de petit, els seus pares van morir quan tenia menys de deu anys, va passar un temps vivint als carrers de Palerm, fins que un benefactor li va pagar un viatge a Espanya on, pensava llavors, podia tenir un futur millor.

El primer lloc de Catalunya on va viure va ser Sant Feliu de Guíxols, on va poder treballar un temps. Quan es va quedar sense feina, la sort el va tornar als carrers, fins que va trobar allotjament a La Sopa. Ara, mentre estudia català, espera que la seva situació es normalitzi.

Circumstàncies similars van ser les que van portar en Joan (prefereix no donar el cognom ni sortir a les fotos) a viure al carrer, tot i que fa més més temps que viu a Girona. Nascut a República Dominicana, la seva família va arribar a la ciutat quan ell tan sols tenia 5 anys.

Ara, amb 26, es va quedar al carrer per la situació que travessa la seva família. La seva mare té una malaltia mental, el que fa impossible que visqui amb ella. No per això ha deixat els seus estudis a l'Escola d'Hostaleria com a cambrer, del que busca feina. Amb només dos mesos com a resident a La Sopa, recorda el Nadal passat amb un deix de malenconia. «És molt dur passar les festes sol», assegura.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema