30 de desembre de 2017
30.12.2017
Opinió

Podem perdre bous i esquelles

01.01.2018 | 07:10

Les eleccions autonòmiques del 21-D varen oferir novetats importants respecte de les celebrades dos anys abans, però també varen certificar allò que tothom sabia però que l'independentisme irredempt amagava per interès de part: Catalunya es troba dividida pel que fa a la secessió però, tanmateix, són més els ciutadans favorables a seguir formant part d'Espanya que no pas els que desitgen escindir-se d'aquesta.

Tot fa dir que aquesta serà la tercera vegada consecutiva i la cinquena en el conjunt de les eleccions autonòmiques que la formació política victoriosa passi a asseure's en els bancs de l'oposició. Això s'explica, en part, perquè el sistema electoral no és majoritari, sinó proporcional, i, en la part restant, perquè el nombre d'escons que es juga a les circumscripcions de Girona, Tarragona i Lleida «costen» menys vots que els escons de la circumscripció de Barcelona. Aquesta sobrerepresentació és una anomalia democràtica que en el decurs del temps s'ha reconvertit en una virtut, però que vulnera el principi que a tot ciutadà li correspon un vot igual (en tot) al del seu veí. La pregunta a fer-se ara és ben senzilla: es pot repetir l'error d'ignorar que la majoria del poble català, comptat ciutadà per ciutadà, es troba a quatre punts d'avantatge respecte de la minoria del mateix poble en un assumpte tan espinós com és la independència de Catalunya pel que fa a Espanya? Responc que no s'hauria de caure novament en l'error. És més: No es pot fer donat que es confondria la realitat amb una ficció inventada que, en dos anys, ha produït el monstre d'un país escindit en dos i que ha bolcat com mai el sentiment de pertinença a les urnes fins arribar a la partició del país i a la confrontació (per ara, pacífica) entre les dues parts.

La victòria de Cs i el rosari de llocs on ha vençut substituint formacions tradicionals en el mapa polític català posa en relleu que allò de la «cohesió social», sempre tractada amb cura per les forces polítiques, sindicals, patronals i de tota mena, un servidor inclòs, era més una «necessitat-obsessió» que no pas una «fita aconseguida» després de quaranta anys de democràcia. Ens hem fet trampes jugant al solitari i ens hem comptat amb el cofoisme que tots som iguals respecte del sentiment català, encara que amb matisos. Doncs no: el 21-D ha servit per posar-nos davant el mirall i dir-nos que no som un únic poble i que el sentiment de pertinença ens divideix profundament.

Per tant, ho dic amb dolor: no ens hem integrat tant com alguns ens pensàvem i la immersió lingüística, àdhuc TV3 i el mitjans públics i privats en català, no han estat elements cooperadors tan eficients com molts ens creiem per constituir-nos en un «sol poble», atesa la forta emigració dels anys seixanta i següents. Els responsables d'haver trencat la feble cinta adhesiva que amagava la realitat han estat els independentistes i la seva aparent supremacia moral, quasi de raça, per haver-nos obligat a triar entre «pàtries». El gran moviment tectònic produït –observin el país peça a peça, si us plau– ha estat causat pel sentiment de pertinença. Si de nou els resultats electorals són mal llegits i, per tant, la prudència no guia la governança, la pervivència de «dos pobles» en un mateix territori posarà en qüestió si veritablement som una «nació». La resposta objectiva serà que «no». L'enrevessament amb contingut nuclear es troba a la cantonada i l'ús del detonador es troba en mans d'aquells que ens han portar al precipici. Nosaltres, els fenicis de la inacabada Península, hem fet un mal negoci desafiant Espanya. Només els perdedors de mena fan les coses sota l'epitafi de «pit i collons». I així els i ens va: Estem a la mateixa casella de sortida cap a on ningú no sap.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema