14 de gener de 2018
14.01.2018

Res serà igual i tot ha de ser més estable

13.01.2018 | 23:49

Coses mai vistes

La política espanyola va de corcoll amb les conseqüències dels resultats de les eleccions catalanes. Allò que havien calculat a la Moncloa i al tripartit del 155 és que amb una participació molt alta l'anomenada «majoria silenciosa» –a qui han votat tots els silenciosos de totes les opcions– escombraria el sobiranisme. No és així. En quatre dies es constitueix el Parlament. El seu nou president ha de proposar un candidat a la presidència de la Generalitat en els propers deu dies a partir de dimecres que ve. Què passa si tres partits que sumen 70 diputats proposen com a candidat a la presidència Carles Puigdemont? El requisit per ser candidat a la presidència és ser un dels 135 diputats. I la llei electoral li va permetre presentar-se. I, per tant, tenir el dret a ser candidat. És clar que a la desesperada el Tribunal Constitucional pot atacar la nova Mesa depèn de com decideixi ordenar els debats de la investidura. És clar que pot atacar la pròpia investidura. El desgast d'imatge del govern espanyol davant les democràcies avançades és molt alt. N'he estat testimoni aquesta setmana. En una reunió internacional, dos lords britànics m'han cosit a preguntes sobre el moment polític català. Per cert, un d'ells ha parlat en públic en defensa dels drets dels electes de poder exercir les seves funcions... i ha pronunciat Puigdemont molt més bé, en el seu discurs en anglès, que molts dels polítics de la passarel·la política espanyola. Continuarà.


Una legislatura de quatre anys

En el que coincideixen cada cop més i més persones elegides el 21-D és que la propera setmana ha de començar una legislatura estable de quatre anys. Un dels amics que ha estat a la presó d'Estremera per motius polítics em diu: «Ara ja hem vist el que hi ha a l'altra banda de la paret. Hem de cartografiar molt bé la realitat, modular l'acció política i saber que estan disposats a tot d'una manera ferotge». Ell i jo, que compartim ideals des de fa tants anys..., no vèiem ben bé igual com reaccionaria l'Estat. Per l'amistat que ens tenim, em mossego aquella gastada frase del «jo ja t'ho deia». Es poden i s'han de mantenir intactes els objectius sense repetir el dolor.


Soprenent Tribunal Suprem

El jutge Pablo Llarena acaba de prohibir la sortida de la presó del vicepresident i diputat electe Oriol Junqueras i ha dit que pot delegar el seu vot en un altre diputat. Aquesta posició avança la que molt probablement respondrà a les peticions dels diputats electes Jordi Sánchez i Joaquim Forn. Espectacular afirmació en un posicionament d'un magistrat del Tribunal Suprem que diu garantir el «dret a vot» delegant el vot en un altre diputat. Sense tenir en compte les previsions de dret públic i el Reglament del Parlament. Com es farà viable el vot dels tres diputats empresonats?

La resposta a aquesta pregunta pot marcar l'inici de la legislatura. Aquestes últimes setmanes he travat relació amb un home que no es cansa mai de fer periodisme i que l'encerta molt: Ernesto Ekaizer. Resulta que tenim un amic comú: Hernan Hormazábal, el meu catedràtic de Penal que les enamorava a totes.


L'alcaldia de Barcelona

Neus Munté ha anunciat als micròfons de Rac1 la seva disponibilitat per ser candidata a l'alcaldia de Barcelona. La nova presidenta del Partit Demòcrata sap que la fórmula electoral es clarificarà més endavant i que els temps actuals son d'aliances o llistes d'integració.

És una molt bona notícia que aquella jove que vaig conèixer el 1995, que va ser la vicesecretària general de la JNC quan jo n'era el secretari general, l'advocada laboralista amb plaça a la UGT, la consellera i vicepresidenta del Govern català en diferents etapes, estigui disposada a fer aquest pas.

Després del gran remolí, sorgiran lideratges que hauran transitat amb cura per aquest bienni intens. Munté versus Colau. El panorama es posa interessant. Conec la tossuda i perseverant Neus.


Dinar amb soroll de fons

Dimecres dino a Madrid amb l'amic i diplomàtic gironí Carles Pérez de Soy Fages de Climent, cònsol a l'Habana. Fa un any que no havia tornat. Dinem en un restaurant proper al Congrés. Les dues taules del costat parlen de política catalana, cadascú al seu estil i pontificant des de la impotència.

«Cuba española», recordem aquells dibuixos imperials. Parlem de política d'aquí, de política cubana, potser ja és hora que hi torni perquè després que hi fos empresonat el maig de 2005 vaig dir que no hi tornaria fins que Fidel Castro hagués mort, i mira que va costar. També parlem d'alguns altres assumptes que al final han reeixit. Lamento tant misteri però d'aquí a uns anys ens en recordarem del complot d'aquell dinar.


Representar o governar

Aquesta legislatura no es fan gaires lleis. No s'avança. Bàsicament perquè els socis de govern més deslleials que he vist mai en un parlament són els de Ciudadanos. I a més estan convençuts que així els va bé.

Hi ha dos moments en la política: el moment de votar polítics que ens representin en el sentit fort de les nostres idees però que no es dediquen al govern de les coses quotidianes ni al pacte. Em sembla que molts ciutadans volen que comenci un nou cicle on els polítics serveixin més per governar que per representar idees hardcore.


Socialistes capficats

Conversa amb Jaime Miquel al bar de l'hotel Suècia. Miquel és el millor sociòleg de les espanyes, per gat vell i pel molt que li va ensenyar el seu pare.

JS em diu que Pedro Sánchez està enlluernat amb la fórmula de Junts per Catalunya que combina independents amb membres del PDeCAT i que pensa en aquesta fórmula per a les properes eleccions. Tindrà prou força per amagar les sigles del PSOE. És l'última bala que li queda al socialisme espanyol per intentar donar un tomb a la situació. I convindria.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook