24 de febrer de 2018
24.02.2018

«Pateixes, i pateixes més per l'estigma que no pel trastorn mental»

Vuit de cada deu persones amb un trastorn mental han patit discriminació i estigma, i més de la meitat han estat discriminades de manera freqüent. Per lluitar contra els prejudicis més quotidians, l'entitat Obertament convida a reflexionar en una campanya que crida a parlar amb franquesa de salut mental

27.02.2018 | 07:08
Helena Mercader.

Vaig voler sortir de l'armari, parlar amb tothom, amb els amics i també amb les empreses on he treballat, perquè pateixes, i pateixes més per l'estigma que no pel trastorn mental. És el que més fa patir, i només hi ha una solució: parlar-ho», explica l'Andrea, una activista de l'associació Obertament, que lluita contra l'estigmatització en salut mental i que ahir va portar a Girona la campanya contra la discriminació, Parla obertament.

«Si dius que vas al metge perquè t'has trencat la cama, ningú et dirà res, és natural voler recuperar la salut física. Però si dius que vas al psiquiatre o al psicòleg, la gent no et tracta igual, per això molts callen per por a la reacció: s'aparten, et tracten com un boig, o pensen que ets menys vàlid, irresponsable o mandrós... són coses que són mentida, són prejudicis», recorda l'Andrea, que ahir participava en una iniciativa interactiva que convidava els vianants per reflexionar sobre l'estigma en els àmbits més quotidians, com la família, els amics i la feina.

I és que vuit de cada deu persones amb trastorn mental ha patit discriminació i estigma, i el 55% han estat discriminades bastant o molt freqüentment, segons l'estudi L'estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016, realitzat per Spora Sinergies i la Universitat Autònoma de Barcelona.

«Hi ha una certa diferència entre la percepció de com actuem i com ho fem realment. Una reacció molt típica és el paternalisme, i això es fa volent ajudar, però fa mal, perquè si ets adult no està bé que et tractin com un nen», apunta l'Andrea, que assenyala que entre les amistats també es produeix un aïllament. «Deixen de trucar, perquè no saben com respondre quan expliques que tens un problema de salut mental», diu.

També ho sent així un gironí que prefereix no dir el seu nom. «Girona és petit, i quan et trobes algú al carrer que et pregunta com estàs, no li pots explicar que tens un trastorn mental i que no treballes perquè tens la invalidesa, no és una conversa habitual», explica, tot i que assenyala que val més ser conscient que «el problema de salut mental forma part de la teva vida i l'has de poder compartir amb qui t'envolta».

«Amagar-ho et pot servir per escapar d'una situació, però a la llarga no és la solució. Jo vaig tenir un brot psicòtic i vaig estar un any de baixa; quan vaig tornar a treballar vaig fer com si no hagués passat res. Això al principi va bé i la gent no te'n parla per no incomodar-te, però s'acaba generant un buit», diu. «El millor és perdre la por a parlar, perquè et trobes que hi ha més gent com tu», rebla.

El mateix pensa en Jordi Garcia, que fa xerrades en instituts i escoles. «Hi ha gent que fa preguntes, que s'emociona, perquè són històries dures, jo explico des que em van diagnosticar l'esquizofrènia als 21 anys i fins que vaig agafar l'estabilitat als 30, però en general et trobes gent amb ganes de saber més», assegura aquest activista.


A l'escola i la feina

Segons l'estudi L'estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya, gairebé la meitat dels qui tenen trastorn mental l'han amagat a la feina per evitar el rebuig, un percentatge que puja més entre els estudiants que l'oculten als docents i companys de classe.

«Els nens són cruels i quan no entenen la situació, no ho reben bé, sobretot si els professors tampoc ajuden i et recriminen que no vagis a classe», explica l'Helena Mercader, de 18 anys. «Creien que exagerava, que volia cridar l'atenció, i el que tenia era un problema de salut mental... he anat a sis escoles i en totes m'he trobat companys que m'insultaven, que em feien bullying o deien que era mala companya per faltar. Per això vull dir als joves que no ho facin, perquè fa mal», diu.

La Mari Arcas, d'Olot, va treballar més de vint anys com a auxiliar clínica en un hospital. «Treballava en un entorn tan petit que no em va caldre ni explicar-ho, tothom ho sabia», explica, i recorda la desconfiança dels companys.

«La primera vegada que vaig estar ingressada, la metgessa em va dir que millor que no ho expliqués, em va fer sentir que me n'havia d'avergonyir i tancar-me, i això no és bo. La família m'ha donat suport sempre i si els amics et deixen de banda per desconeixement o falta d'informació, en faràs d'altres, que seran més autèntics i valdran la pena», conclou.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook