07 de març de 2018
07.03.2018

La pluralitat i la complexitat d'un univers femení de ple dret

Una mostra de gironines a entitats socials, hospitals, parcs de Bombers, llars, instituts, teatres, jutjats, casinos o pistes esportives

08.03.2018 | 16:35
La pluralitat i la complexitat d'un univers femení de ple dret

La pluralitat de la població femenina inclou experiències de superació, de desigualtat, d´aprenentage, de discriminació, de reivindicació, d´èxits i de fracassos que conformen un trencaclosques significatiu de la societat gironina. Aquest reportatge dona veu a algunes dones pertanyents a diferents àmbits professionals de les comarques de Girona –que van des dels sectors acadèmic, sanitari, judicial i domèstic fins, per exemple, a l´esportiu o l´artístic– i que de cap manera volen ser representatives de tot el col·lectiu, sinó que comparteixen les seves vivències per tal d´ajudar a oferir una pinzellada de la diversitat laboral, socioeconòmica i educativa. No hi són totes, però els punt de vista que aporten apunten la complexitat i la disparitat de l´univers femení. Tan complex i tan divers com el masculí.



«El masclisme és un problema estructural»

YOLANDA VILÀ | Advocada - Presidenta de la Comissió de Violència de Gènere del Col·legi d'Advocats de Girona

Advocada des de 1997, Yolanda Vilà, de Celrà i 44 anys, està especialitzada en violència de gènere i remarca que «sempre m´ha interessat molt defensar les dones, conscient de la desigualtat a la societat». Quan es va incorporar a la Junta de Govern del Col·legi d´Advocats de Girona, entre 1999 i 2000, es va adonar de l´escassa representativivat de les advocades en la presa de decisions del col·lectiu.

Ja amb responsabilitats en l´àmbit de les violències de gènere, hi va treballar amb èmfasi –també com advocada– i va comprovar que «és on el masclisme està més arrelat». Recorda que 4 anys abans que s´aprovés la Llei integral (2004), el Col·legi va crear un torn específic d´advocats voluntaris i lamenta que, malgrat haver-hi homes, «a la Comissió només som dones».

Igual que a la Comissió d´Igualtat i Violència de Gènere del Col·legi d´Advocats de Catalunya, on representa Girona i «hi ha un sol home per 20 membres». Vilà subscriu les reivindicacions del 8 de març i insta a «aprofitar aquestes sinergies i no perquè sembli que s´ha posat de moda, sinó perquè es faci més visible a tota la societat i en totes les professions perquè el masclisme és un problema estructural».



«Qualsevol jugador de futbol està més reconegut que nosaltres»

LAURA ROIG - Jugadora de bàsquet a l´Uni Girona

Amb 29 anys, aquesta temporada s´ha estrenat com a jugadora del primer equip de l´Uni Girona, després de passar per totes les categories del GEiEG. Va començar a jugar a bàsquet als 11 anys i «em va agradar tant que m´hi vaig quedar». Ara ha complert «el somni de tota jugadora de qualsevol esport: arribar a la categoria màxima». Però, tot i la importància que hi dona, aquesta no és la seva única ocupació, ja que és gestora i treballa en una assessoria a Girona.

«La feina ha de sortir», diu, així que «vaig a treballar a les 7 del matí, vaig a l´entrenament, torno a la feina, vaig a dinar, després torno a l´entrenament...». I també aprofita els viatges de l´equip per endur-se feina, com quan l´Uni Girona va anar a Turquia: «M´emporto l´ordinador i em connecto com si estigués a la feina». Roig va estudiar Empresarials a la UdG i va completar la titulació amb un màster d´Economia a l´empresa. Assegura que sempre ha donat «prioritat als estudis i a la feina i si, a més a més, puc disfrutar d´un hobby, perfecte». Encara no s´ha plantejat el futur després de l´esport professional, pero és conscient que el nivell d´exigència actual no pot allargar-se molt temps.

En referència als esportistes masculins, planteja la comparació entre els equips de l´Uni Girona i el Girona FC i afirma que «qualsevol jugador de futbol està molt més reconegut que nosaltres», a banda que el sou d´elles és incomparable amb «la barbaritat que pot cobrar un jugador de futbol». En la seva opinió, «aquest abisme em sembla absurd» perquè «un home i una dona poden fer la mateixa feina».



«M´he hagut de demostrar que sóc les dues coses, dona de família i metge»


Anna Millán - Directora del Banc de Sang de Girona

És hematòloga, nascuda a Sabadell fa 41 anys, encara que viu a Girona des del 2003, on van néixer els seus dos fills. Es va formar a l´Hospital Universitari Dr. Josep Trueta, on va fer la residència d´hematologia i hemoteràpia i es va quedar a treballar com a adjunta. El 2016 es va convertir en la primera dona en assumir la direcció del Banc de Sang de Girona. Més o menys a la mateixa època, també es van designar dones caps dels bancs de sang de Bellvitge, de Sant Pau i, després, de Tarragona.

Pel que fa al Trueta, indica que la resta de caps de servei són homes, una excepcionalitat femenina en posicions directives que contrasta amb què la majoria de professionals de la medicina són dones. «A la meva promoció érem un 80% de dones», recorda, i afirma: «És una professió superfeminitzada i, a l´hora de la veritat, els que ens dirigeixen són sempre homes». En la seva opinió, passa el mateix que al conjunt de la societat, ja que «les que continuem tenint el càrrec dels fills som nosaltres». Creu que això «ja està canviant, però també faig un punt d´autocrítica de les dones perquè crec que ens ho hem de començar a creure nosaltres».

En el que ella respecta, diu que «no ho he tingut més difícil pel fet de ser dona». «Per mi, el més important és l´àmbit familiar, però no per això he de deixar de ser menys metge. Jo mateixa m´he hagut de demostrar que sóc les dues coses», reconeix. El masclisme que ha detectat a l´entorn laboral «no és tant entre companys com entre pacients», alguns dels quals «encara consideren que el senyor doctor en sap més que la senyora doctora, però –matisa– és una determinada edat i perfil de pacient».

Respecte «la reivindicació» del 8M, remarca que «si algú abans que nosaltres no hagués fet petits passos no haguéssim arribat fins a on a mi se m´ha permès arribar».


«No és fàcil ser dona i immigrada en un país on no coneixes ningú i amb la dificultat de l´idioma»

Ma Hawa Yaffa - Integradora social

Aquesta veïna de Salt, té 34 anys i 3 fills i treballa com a lntegradora social a l´institut de Santa Coloma de Farners, on cobreix una substitució –amb un terç de jornada– fins a final de curs i ajuda alumnat de 12 a 16 anys amb dificultats d´aprenentatge. Aquesta és la seva primera experiència laboral en un centre educatiu ja que, abans, havia treballat també com a integradora a l´Ajuntament de Salt i, després, com a mediadora comunitària a l´Hospital Santa Caterina.

Ma Hawa va arribar del Senegal el 2008, on estudiava Dret a la Universitat, però no va acabar la carrera. Un cop a Salt, va homologar els estudis fets al seu país d´origen i el 2014 es va graduar en un cicle formatiu de grau superior d´Integració social, «perquè m´interessava molt treballar amb persones». Adverteix que, sovint, ser dona immigrada implica estar a casa i tenir criatures, i recorda que va superar «moments que no eren fàcils perquè estava aquí sola amb el meu primer fill i el meu home», que sempre li ha donat suport.

«No és fàcil ser dona i immigrada en un país on no coneixes ningú i amb la dificultat afegida de l´idioma», detalla, i que al seu voltant veu «moltes dones que no han tingut l´oportunitat de fer el mateix procés, perquè tenen moltes càrregues». «En conec moltes amb un nivell formatiu molt alt però que no ho poden aprofitar», lamenta.




«Els clients del casino només volien homes»

Lídia Targas - Excrupier i mestressa de casa

Va treballar 15 anys com a crupier al Casino de Lloret, una opció laboral que es va plantejar als 21 anys –ara en té 45– quan estudiava oposicions per l´administració i va veure un anunci al diari, al que va respondre amb l´únic referent de les pel·lícules i convençuda que no la trucarien per ser dona. Però ho van fer, va superar l´entrevista i un test psicològic. Després d´un curs i d´un estiu de pràctiques, el Casino la va contractar per entrar a una plantilla d´uns 150 crupiers on, llavors, només hi havia una altra dona; van estar soles 5 anys. Ara hi ha moltes dones crupiers, però quan ella hi treballava era una feina bàsicament masculina «perquè –explica– els mateixos clients només volien homes, no sé si perquè els donava més confiança o pensaven que les dones ens equivocaríem».

La discriminació també afectava el tipus de jocs a què les destinaven: el blackjack o la ruleta americana, mentre que «la francesa era exclusivament d´homes». Al cap de 5 anys li van proposar formar-se per treballar-hi i va ser la primera a la ruleta francesa, on va comprovar que «l´ambient era molt més masclista»; fins i tot entre alguns companys, als que «vaig haver de demostrar que ho sabia fer».

De l´organització laboral, recorda «horaris brutals perquè s´obria a les 5 de la tarda i es tancava a les 5 de la matinada». «Era una feina molt estressant –recorda– perquè, com que tires la bola, d´alguna manera ets qui dona la sort o no als diners dels clients».
Va deixar el casino fa 6 anys i mig. Hi va treballar tot el primer embaràs, després del segon fill va agafar una excedència i va tornar-hi quan el tercer tenia un any. Hi va seguir 6 anys, «fins que el cos em va dir prou».

Val a dir que a la seva feina s´hi afegia la del seu marit conduint ambulàncies i fent guàrdies de 24 hores, pel que «de vegades jo arribava a les 6 i m´aixecava a les 8 per portar els nens a col·legi». Per tant, «treballava de nit i feia la vida de dia nomal, dinars, anar a comprar€», fins que l´alerta va aparèixer en forma d´estrés i depressió.
Va plegar i des de llavors s´ha dedicat a la llar i als fills, del que està molt satisfeta, tot i que ara vol reincorporar-se al món laboral. Lamenta que encara calgui un 8 de març, però diu que ella mateixa, «en els anys de mestressa de casa, he dit molts cops que faig una feina que no valora ningú i no cobro», pel que demana que «l´escola ensenyi a valorar les dones que estan a casa.




«Les empleades de la llar no interessen als polítics»

Inalín Rubi García Cruz - Treballadora de la llar

És d´Hondures, té 4 fills, 40 anys i en fa 13 que viu a Girona. Treballa en la neteja domèstica amb contractes en cases on fa més hores de les que està donada d´alta a la Seguretat Social, cosa que, denuncia, «ens passa a la majoria». Subratlla que «la majoria de dones que treballen en la neteja són llatinoamericanes» i encara que les contractin no tenen «dret a res, ni a baixes ni atur, només a la maternal» i a la sanitat pública. Si es posen malaltes, sovint perden la feina; com li va passar a ella per un problema als tendons que la va fer estar de baixa 3 mesos. Amb el propòsit de millorar les coses, des de l´Associació Social Cultural d´Hondurenys a Girona, intenta ajudar dones com ella. En la seva opinió, les males condicions laborals estan enllaçades amb els maltractaments perquè diu que és impossible trencar amb ells sense una seguretat laboral.

Afirma que «les empleades de la llar no interessen als polítics, perquè la majoria som llatines i milers de treballadores llatines no els podem donar el vot»; una situació que inclou «les persones que treballen 24 hores cuidant gent gran». «He parlat amb hondurenyes, peruanes€ però no surten a la llum per no perdre la feina» i, per aixó, la convocatòria de vaga li sembla «fenomenal, el millor que es podia fer. Evidentment que el món no es pararà, però si sortim al carrer algun dia es podrà aconseguir alguna cosa». «I no és només per mi, sinó perquè les noves generacions tinguin drets i no aguantin per necessitat, com fem nosaltres», aclareix.




«Considero que no he renunciat a res i crec que, al final, és saber-ho combinar»

Sílvia Osuna - Química

És química a la Universitat de Girona, va néixer a Castelló d´Empúries i té 35 anys. Com a investigadora de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA), des del 2010 treballa en el disseny computacional d´enzims –mol·lècules que acceleren les reaccions químiques– per usar-los en la síntesi de medicaments. Hi va començar durant la seva estada postdoctoral a la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles, i el 2016 va guanyar un Premi Fundació Princesa de Girona. Osuna va tornar a la UdG amb diferents beques i ara forma part d´un grup de 12 investigadors, amb 4 dones.

Ressalta la baixa representació femenina del seu àmbit científic perquè, malgrat haver més noies que comencen el doctorat, «a nivell més avançat, moltes no continuen». Des del seu punt de vista hi contribueixen molts factors, entre ells l´edat, ja que «la tesi s´acaba amb 27 o 28 anys i arriba un punt que continuar vol dir anar a l´estranger i renunciar a coses». «Encara passa molt que el noi fa el postdoctorat i la noia el segueix, cuidant dels nens, si és el cas», exposa, tot i que a ella la va acompanyar el seu marit a Estats Units. «Considero que no he renunciat a res i crec que, al final, és saber-ho combinar», opina, i recomana a les estudiants «que facin els que els agradi i no renunciïn a res».

La mobilització d´avui li sembla bé, però troba «molt fort que encara s´hagin de fer vagues» perquè «això ja ho hauríem de tenir superat, passar pàgina i canviar el model». En recerca creu que «s´està anant en la bona direcció perquè tenir fills no sigui una penalització, sinó que es tingui en compte de cares al currículum».




«Els estudis i l´experiència demostren que la pobresa té rostre femení»

Dolors Puigdevall - Directora de Càritas Diocesana Girona

És la primera dona directora de Càritas Diocesana –amb 51 entitats territorials–, un càrrec que va acceptar per 4 anys després d´acollir-se a la jubilació voluntària d´una llarga carrera de mestra i pedagoga; 40 anys, 39 dels quals a l´escola pública i 38 d´ells entre els barris gironins de Font de la Pólvora –a Primària– i Santa Eugènia –a Secundària. Té 62 anys i és de Fornells de la Selva. La seva entrada en contacte amb «situacions que m´han colpit» la van fer acceptar el càrrec, ara fa un any i mig, havent col·laborat amb Càritas com a voluntària des del 2000; el 70% del seu voluntariat està format, precisament, per dones.

Insisteix que tant la seva experiència com estudis científics demostren que «la pobresa té rostre femení» i en posa alguns exemples significatius que ella ha conegut. Com el d´una dona nascuda a la Font de la Pólvora «analfabeta funcional», sense xarxa de suport ni recursos econòmics i, sovint, amb maltractaments físics i psicològics. També destaca la precarietat de les dones hondurenyes que «poden tenir moments que es queden desemparades si se les fa fora, ja sigui perquè estan malaltes o si tenen un fill».

Per intentar pal·liar problemes que perjudiquen, especialment, al col·lecti femení posa sobre la taula serveis de Càritas com els pisos d´acollida o els tallers lingüístics i culturals. Afirma que des de Càritas aposten «per la transformació de la realitat que afecta les dones en situació més precària» i «per un canvi d´estructures i d´actituds».




«Com més dones hi hagi, més diversitat i més qualitat en el servei»

Ester Sabadell - Bombera al Parc de Bombers de La Jonquera

És bombera des de fa 7 anys, els dos últims, al Parc de Bombers de la Jonquera. És de Mataró i té 42 anys. A Girona, li consten 5 bomberes i a Catalunya representen menys del 2 per cent. A ella la va atreure una «opció de vida» i l´escassa presència femenina no li va suposar cap barrera, «tot i que m´agradaria que n´hi haguessin moltes més». Una altra cosa és en els operatius o conduint un camió, quan «sí se senten comentaris o veus que et miren més, però si no arribem al 2% és lògic que cridi l´atenció».

En la seva opinió, la inferioritat numèrica es deu a què s´ha vist com una professió d´homes, però «en un futur n´hi haurà més perquè ja ens veuen de manera més normalitzada». Ara per ara, «les que lluiten per ser-ho han de tenir-ho molt clar», però no creu que n´entrin «menys perquè suspenguin més l´oposició sinó perquè se´n presenten moltes menys». Un cop a la feina, afegeix, «comproves que no hi ha res que jo no pugui fer i un home sí». «La qualitat està en la diversitat, així que com més dones hi hagi, més diversitat i més qualitat en el servei», conclou.

Pel que fa al 8M, creu que «està molt bé conscienciar que la dona pot ser el que vulgui, però el problema principal és que ens ho hem de creure nosaltres». «Encara hi ha molt per igualar i sé que hi ha moltes injustícies i que moltes han estat assetjades, però jo he tingut la sort de moure´m en un món d´homes i mai he tingut cap problema ni m´he sentit rebutjada per ser dona».





«Hi ha menys directores i dramaturgues. Falten referents, cal crear rols femenins poderosos»

Clàudia Cedó - Dramaturga

Psicòloga de formació, aquesta dramaturga mig banyolina mig tivissenca, on va néixer fa 35 anys, és l´autora resident de la Sala Beckett de Barcelona aquesta temporada. Fa teatre des dels 10 anys, a Banyoles i es va graduar en Art Dramàtic al Centre de Formació teatral El Galliner, de Girona. Com a psicòloga, va treballar en drogodependències, a presons i amb persones amb autisme. Connectant els dos móns, fa 11 anys va crear, amb dues dones més, el projecte Escenaris especials a Banyoles que barreja les dues professions i fa teatre amb persones en risc d´exclusió.

És autora d´obres com Tortugues: la desacceleració de les partícules (2014), que va guanyar el Premi Butaca al millor text i va escriure D.N.I, guanyador del Torneig de Dramatúrgia Catalana del Festival Temporada Alta, el 2015.

Clàudia Cedó delebra que en les accions d´aquest 8 de març «per fi estem sentint veus diferents i hi ha una pluralitat en el feminisme», ja que considera que «se´n parla des de molts racons diferents i això és molt positiu». «La gent està com despertant des de les seves idiosincràcies», afegeix. Mai ha percebut masclisme de part dels col·legues de professió i diu que «tampoc tinc la sensació de ser dona quan escric, ho faig com a Clàudia i no estic pensant que sóc una dona». Ara bé, apunta que «no crec que als homes se´ls pregunti si escriuen des d´una perspetiva feminista», una pregunta que sí és recurrent en el cas de les autores. En l´àmbit teatral considera que «sí que hi ha diferències en el sentit que hi ha menys dones directores i dramaturgues» i «falten referents, cal crear rols femenins poderosos a les pel·lícules, i també persones amb discapacitat».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema