A quién le importa lo que yo haga?». A qui? «¿A quién le importa lo que yo diga?». Mmm... «yo soy así y así seguiré, nunca cambiaré». Alaska (Olvido Gara, la parella d'en Mario, Vaquerizo) y Dinarama van posar la banda sonora a un matí de cel gris i de carrers liles a Girona, proclamada oficialment «la tomba del masclista» per milers de dones en lluita aplegades al Bar­ri Vell per formar una multitudinària cadena humana a favor de la igualtat (salarial, en deures i obligacions... en tot).

«Movida madrileña»

L'exitàs musical de la diva de la Movida madrileña, que tots (i totes) hem ballat alguna vegada a les nostres vides amb més o menys gràcia (qui estigui lliure de culpa, que llanci la primera pedra), sonava, ahir, al migdia, en l'ambient de la plaça de Sant Domènec, a la qual es pot arribar a peu per la costeruda pujada homònima que posa a prova la bufera de qualsevol mortal, fumi o no. Objectiu assolit amb escreix: elles -només elles­-, comptades per desenes, centenars, milers, van conquerir el centre històric de la capital de «ferms valors republicans», en paraules de l'alcaldessa Marta Madrenas, que no es pot estar d'aprofitar que el riu Pisuerga passa per Valladolid per dur l'aigua cap al seu molí. Això sí, per unes hores la primera autoritat local va canviar el llaç groc a favor de l'alliberament dels empresonats pel «procés» pel lila del «¡basta ya!», del «ja n'hi ha prou», del «sen-se les do-nes no hi ha re-vo-lu-ci-ó!!!», consignes cridades a tot pulmó per la multitud.

«Dona, revela't»

La cadena es va començar a estirar en direcció a les Àligues des de la plaça del Vi, a pocs metres de la façana de l'Ajuntament, decorada amb pancarta gegant a favor de la «Llibertat [dels] presos polítics», però nua de qualsevol referència al 8-M: les prioritats hi són. «Dona, revela't, trenca les cadenes [menys la humana, és clar]», era un altre dels crits col·lectius que ressonaven amb força gairebé sobrehumana pronunciats per les «baules» de la cadena, de totes les edats i condicions, estudiants (les universitàries eren majoria), funcionàries, empresàries, professores, polítiques, jubilades i etcètera, etcètera, etcètera. Les dones, que en alguns trams amb prou feina hi cabien, van aconseguir unir la places del Vi i de Sant Domènec, passant pel carrer Ciutadans, i l'angosta i dolorosa pujada de Sant Domènec. «Visca la vaga feminista!», repetien de tant en tant, amb convicció, que ahir, més que mai, era femenina.

Vermut, patates i olives

El bullici que hi havia a la plaça de l'Ajuntament i als carrers del voltant pocs minuts abans de les dotze, hora en què estava prevista l'arribada de la comitiva de suport a les treballadores de la neteja, un dels col·lectius més maltractats en el camp laboral, segons denuncien els sindicats de fa temps, aventurava que la reivindicació se sortiria del guió habitual dels dar­rers 8-M, molt menys concorreguts, ni de llarg tan participatius. En un racó de la plaça del Vi, una senyora vestida de color lila de cap a peus (bufanda, abric, bossa, mitges de llana i botes) es feia un selfie. Se la veia contenta, satisfeta per l'èxit de convocatòria; volia immortalitzar el moment. A escassos metres d'allà, a sota de les voltes de pedra, les terrasses -a excepció d'una que tancava «per vaga» totes estaven obertes- eren plenes de manifestants en potència que agafaven forces per si calia protestar amb ganes. En una de les taules, que ocupaven dues noies -ahir al Barri Vell era d'elles- hi feien un vermut com Déu mana, acompanyat de patates rosses i una bona tapa d'olives. Les opcions de manifestar-se són com els colors: n'hi ha per a tots els gustos.

«A la puta calle!»

Poc abans que comencessin els parlaments que havien de donar pas a la formació de la cadena de dones («els homes que facin fotos i que ajudin, però que no s'hi fiquin», ordenava una speaker amb veu amplificada per un megàfon, d'acord?), Madrenas, que abominava de la «xacra» de les agressions masclistes, feia de telonera de «les protagonistes de veritat», les netejadores en lluita que suporten dures condicions laborals «des del 2008, quan va començar la crisi», tal com recordava una treballadora. Arribaven a continuació els plats forts: en nom de les treballadores de l'empresa Eulen, concessionària del servei municipal de neteja, una portaveu demanava al consistori voluntat de negociar millores laborals i, si no, «a la puta calle!». Crits i aplaudiments d'aprovació massius. Més clar, l'aigua.

Llavis liles

Hi havia qui vestia de lila i qui es pintava els llavis del color del moviment a favor de la «igualtat real» entre homes i dones; o la cara: la qüestió era fer ben visible una reivindicació que ve de lluny però que aquest 2018 ha tingut un abast molt superior que en d'altres ocasions. Campanyes com el #MeToo -impulsada per celebritats de Hollywood en denúncia de l'assetjament sexual a actrius- o el #NoEsNo -d'abast espanyol, però que va en la mateixa línia- han amplificat les ganes de protesta. Les dones han alçat la veu, també a Girona, per dir moltes coses, carregades de raons, orgulloses de la seva condició i cansades de discursos retòrics: «Jo sempre he sigut la dona dels meus somnis», es llegia en el cartell que sostenien dues joves que formaven la cadena al carrer Ciutadans.

«Yo soy así y así seguiré», entesos?