Enguany, i per primera vegada des de 2011, se celebren oposicions docents. Les persones que majoritàriament hi participen són mestres i professors que han estat diversos anys en el sistema, i que no han conegut altra cosa que la precarietat laboral sota la fórmula de substituts o interins. D'acord amb les pròpies dades del Departament, entre el 32 i el 35% dels claustres es troben en aquesta situació, quan la pròpia normativa només autoritza un màxim del 8%. Aquesta anomalia, estrictament una irresponsabilitat política, és fruit del projecte deliberat de seguir el neoliberal principi de sumir en la incertesa un col·lectiu de tanta transcendència social.
Un mestre que no sap on serà l'any que ve, o si ni tan sols tindrà feina, és algú vulnerable a la pressió política, de la seva direcció, de l'entorn, de les famílies, dels alumnes. La religió neoliberal considera que sumir en la incertesa és una fórmula que permet incrementar la pressió al treballador a fi que aquest sigui més productiu. Per contra, la realitat, tal com han demostrat els sociòlegs Richard Sennet o Ulrich Beck, és que això es tradueix en l'autocensura, la submissió i una menor creativitat, fet que precisament va en contra de la vida en general, i l'educació en particular.
De fet, és d'una lògica implacable que en una activitat tan difícil i delicada com l'ensenyament, els responsables siguin persones equilibrades, que puguin disposar d'un projecte professional a llarg termini, i que gaudeixin de la màxima tranquil·litat possible per tal d'administrar tasques tan complexes com les que es viuen quotidianament a l'aula. Això no és possible si no se sap què passarà el mes que ve, o el curs vinent, o si algú més jove que aprovi les oposicions el deixarà a l'atur.
El cert és que les oposicions són viscudes per la majoria de professorat precari com a una espasa de Damocles que condiciona el futur professional i les expectatives vitals de desenes de milers de professors catalans. Sovint poden servir com a un ERO encobert. En circumstàncies com les actuals, en què l'administració s'ha negat a convocar-les i ha potenciat l'existència d'un percentatge desproporcionat de persones sense seguretat laboral (fins que els tribunals europeus els han picat la cresta), és necessari un acord que pemeti estabilitzar i consolidar totes aquestes persones. I això té un nom, que es diu funcionaritzar, com ja ha passat en altres moments i en altres àmbits.
Suposo que és necessari fer una reflexió sobre aquest concepte de «funcionarització». Dècades de propaganda neoliberal i campanyes de descrèdit contra els treballadors públics han permès dibuixar la caricatura del funcionari com a algú improductiu, conservador i aprofitat. Res més lluny de la veritat. Qualsevol persona que hagi passat per l'educació pública coneix la professionalitat i dedicació de la majoria de docents. Mestres i professors es deuen als seus alumnes i famílies, i es prenen la seva responsabilitat amb gran dedicació i compromís. L'extensió del funcionariat entre l'ensenyament públic es va fer, tal com ens recorda Carlos Fernández Liria en el seu darrer llibre, com a un model que van fer servir les democràcies occidentals per evitar que els canvis de govern fessin el professorat permeable a les pressions polítiques o ideològiques. Malauradament, som dins d'un estat que periòdicament ha tingut la voluntat de modular la seva ciutadania a partir d'un nacional-catolicisme militant. En els darrers anys, a més, la pressió ideològica neoliberal, amb la penetració d'entitats financeres per promoure els suposats valors de l'emprenedoria, han pogut penetrar impunement als centres educatius. L'obsessió del nacionalisme d'estat, aquests darrers mesos, on la classe política postfranquista pretén introduir continguts curriculars per beneir les virtuts d'un exèrcit d'història deplorable i un patrioterisme qüestionable. És per això que la funcionarització és una garantia democràtica contra qualsevol ingerència externa, sempre que el professorat resulti tan plural i divers com ho és la societat.
Les oposicions tenen aquest component de tractar de triar els candidats més qualificats amb el màxim d'objectivitat i transparència possibles. Tanmateix, malgrat aspectes positius com ara la selecció aleatòria dels tribunals, hi ha un excés de pes d'aspectes memorístics i manca certa capacitat de valoració de l'experiència, especialment en aquests moments, quan tenim tants docents que han estat utilitzats pels sistema al llarg d'una bona colla d'anys, i als quals només se'ls paga amb incertesa laboral.
És per això del tot urgent buscar una via que permeti acabar amb l'escàndol de la precarietat en el sistema educatiu, i que faci corregir l'error que ha comès l'administració al llarg d'aquests anys.
