Existeix, és entre nosaltres; Teresa Soler i Albert Santfeliu, els autors del documental que es va projectar, ahir, a la seu provincial de la Univeristat Nacional d'Educació a Distància (UNED), a la nau Kropotkin (cognom rus de referència per a l'anarquisme) de la Coma-cros de Salt, la defineixen com La corrupció: un organisme nociu. Un «càncer» que s'alimenta de la manca d'ètica i de la indiferència; una «xacra» que també té una versió de «proximitat», la que afecta els ajuntaments. Finalitzada la projecció, arribava el debat, amb dues opinions de solvència contrastada, la del president de l'Audiència Provincial de Girona, Fernando Lacaba, i la del professor de Ciència Política de la UdG, Salvador Martí. En un territori com Catalunya, on la «laxitud» col·lectiva va alimentar el «cas del 3%» (que va institucionalitzar el cobrament de comissions a canvi de la concessió d'obra pública per part del partit polític que més anys ha governat la Generalitat, la desapareguda CDC), malgrat tot, va venir a dir Martí, no estem tan malament, i més si es té en compte d'on venim, d'una tradició política llatina de tall autoritari que fa segles va colonitzar Nàpols i Sicília, vedats de la màfia.

L'argument del professor, exposat davant d'una audiència conformada per universitaris, sobretot, sosté que el català i l'espanyol han mantingut un comportament «raonablement honest» i en cap cas a la pell de brau s'ha donat la «democratització de la corrupció» que es prodiga, per exemple, en països com Mèxic, que Salvador Martí coneix bé i on les mordidas -que són més o menys quantioses en funció de si les perpetra un policia de carrer o un ministre- estan institucionalitzades. Aquí, a diferència del país nord-americà, «no tothom ha participat de la cultura [de la corrupció]», conclou.

L'avís

Alerta, però: tot i que l'abast del terrabastall polític provocat per la profunda crisi econòmica que ha castigat Espanya els últims anys (que s'ha plasmat amb el trencament del bipartidisme i la irrupció de nous partits com Podemos i Ciutadans) no es pot comparar amb el cas Tangentopoli a l'Itàlia de finals dels noranta (que va acabar amb el desmantellament del sistema de partits) o amb el desencís nacional que va patir França amb els mals exemples de presidents com Jacques Chirac i Nicolas Sarkozy, s'ha d'evitar costi el que costi el discurs que situa la política en la causa de tots els mals. Al contrari, diu Martí: la lluita contra la corrupció requereix «més política», no pas «antipolítica», corrent que al país de la bota va capitalitzar Silvio Berlusconi i a l'estat gal els Le Pen pare i filla, recorda. Que no estiguem tan malament, però, no significa que no quedi molta feina per fer en la «lluita» contra la corrupció, matisa el professor: cal combatre aquest «hàbit», provocat en gran mesura pel sistema de finançament dels partits i que «afecta la democràcia». Un combat, admet, que és «molt difícil», tal com confirma la solitud que han patit els delators que apareixen al documental de Soler i Santfeliu -la interventora de l'Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet que va denunciar el «cas Pretòria», Maite Carol, i l'exregidora de Ciutat Vella Itzíar González, que va destapar l'escàndol de l'hotel del Palau de la Música.

No hi ha «compromís»

La llarga trajectòria judicial de Fernando Lacaba atorga tota la credibilitat del món a l'asseveració pronunciada a l'inici de la intervenció: «tot això [els casos tractats pel documental] no em sobta gens» perquè es tracta dels «mateixos delictes de fa molts anys. I a Girona hem condemnat alcaldes, secretaris [municipals] i interventors». Parla Lacaba d'una «corrupció sistèmica» als països mediterranis (matisa que el Codi Penal espanyol no tipifica el delicte com a tal i que, amb propietat, s'ha de parlart, en tot cas, de suborn, malversació i prevaricació), provocada, essencialment, per una manca d'«ètica política». «Qualsevol persona es pot presentar a una candidatura, no hi ha cap requisit». I això deriva en el fet que tampoc no hi ha «compromís».