cinisme

Tanmateix sí que conec el seu resultat més plausible a partir dels discursos dels portaveus, singularment l'anunci fet per Aitor Esteban (PNB), i de la negativa de Rajoy a presentar la seva dimissió i fulminar així l'acte de control parlamentari de més rang que existeix en tota democràcia parlamentària.

És altament probable que demà -avui per al lector- Pedro Sánchez sigui el nou primer ministre del Regne d'Espanya.

Qüestió distinta és si guanyar una moció de censura a base de col·leccionar vots ideològicament contradictoris dona per a una governació estable d'Espanya. En el meu parer, no.

La reprovació màxima a l'acció de govern s'ha basat únicament en la sentència del «cas Gürtel-1». Una sentència que no és ferma en ser susceptible d'apel·lació davant el Tribunal Suprem.

Una resolució judicial, tanmateix, que admet provat que el PP disposava d'una «caixa B» en matèria d'ingressos, que el PP es va nodrir de diners aconseguits instrumentant adjudicacions públiques, i que posa en dubte les manifestacions fetes sota jurament o promesa de dir la veritat d'alts càrrecs del PP, entre els qual el mateix Rajoy.

La moció de censura, en conseqüència, ho ha estat més -gairebé únicament- per un finançament il·legal del PP i no pas per l'acció de govern. Entenc, doncs, que la Mesa del Congrés dels Diputats ha fet una lectura generosa de l'article 113.1 de la CE; estrictament formalista i sense entrar en el fons.

Essent el fons de la moció de censura una sentència judicial no ferma, sobre la qual hi cap revisió de penes pel Tribunal Suprem, però mai reexaminar els fets que s'han considerat provats, relativa al finançament il·legal del PP, m'ha sorprès no escoltar res sobre una immediata revisió de la legislació vigent relativa als ingressos i a les despeses dels partits polítics.

Reitero: essent l'origen de la censura practicada un cas clar de corrupció política via finançament del PP, ningú no ha posat al cim de la taula una de les assignatures pendents d'aprovar com és l'origen dels fons econòmics de tota formació política i el seu immediat control. Francament, no ho entenc.

Si l'amable lector ha llegit el meu llibre -« Cuando pintábamos algo en Madrid» -, hi haurà trobat l'últim intent seriós de reformar la norma reguladora del finançament dels partits polítics.

Enmig de l'anecdotari, haurà de localitzar la clau de moltes de les coses que ha vingut coneixent en els últims temps.

Des del «cas Palau» al «Gürtel» passant pels «ERE» d'Andalusia, per esmentar-ne alguns.

I per damunt de tot, la manca de voluntat política per donar-se un mitjà legal basat en l'estalvi en les despeses, en la transparència respecte dels ingressos i de les despeses, i una ponderació entre les aportacions públiques i les privades.

Aquesta manifestació de voluntat política tampoc no s'ha donat en el recent debat.

Així que ningú no s'esveri si, una vegada desallotjat Rajoy de La Moncloa, segueix la pràctica de la «contribució» per obres o serveis públics contractats o per voluntats comprades que s'insereixen en les lleis i en els reglaments. Del vici, neix el viciós.

S'ha plantejat (i guanyat, suposo) una moció de censura basada únicament en una sentència sobre ingressos indeguts del PP i els cercles de corrupció política que l'envolten, però a l'hemicicle del Congrés dels Diputats ningú ha gosat fer la següent pregunta: «Algú de nosaltres està lliure del pecat de rebre diners al marge de les previsions legals?».

Cinisme.