Un home passeja els seus gossos, que corren lliurement per la gespa. L'home, potser víctima d'una digestió pesada, té una urgència, i després de comprovar que no hi ha ningú a la vista -mai hi ha ningú a la vista, quan ve a passejar els gossos en aquest paratge- s'abaixa pantalons i calçotets, s'ajup, i es deixa anar. O sigui, caga. La imatge no tindria res de particular si ens trobéssim en un bosc, però no és el cas. Ens trobem al Golf Girona. A l'interior del camp de golf que un dia va acollir la classe alta gironina que volia practicar tan glamurós esport. Avui, migdia d'un divendres assolellat, un dia que en altres temps hauria convocat desenes de practicants, només hi ha un home amb el ventre fluix i dos gossos que corren i -és de suposar que no seran més primmirats que el seu amo- fan les seves necessitats. L'home no ha fet forat, ha tingut el bon gust de deixar el «regal» lluny del green, però es diria que va encara dos sota par.

El Golf Girona no és el que era. De fet, si sabem que no està abandonat és perquè el sol·lícit passejant del ventre fluix explica que fa pocs dies hi havia un empleat segant, però que tot i viure-hi a prop, a penes hi veu mai ningú. No és estrany. La gespa dels carrers està completament deixada, i només la zona ben bé de greens està mínimament cuidada, un «mínimament» que no evita que hi hagi clapes. A més de persones passejant-hi els gossos, el camp rep sovint la visita de senglars, que com és costum d'aquests animals, es dediquen a arrencar el que troben al seu pas, com si de caddies a la recerca de boles perdudes es tractés. Els senyals del seu pas es troben en uns quants carrers del circuit.

Aquests visitants, que res tenen a veure amb el noble esport del golf, s'introdueixen al recinte per qualsevol de les moltes tanques en mal estat que l'envolten. Qui això escriu, hi va entrar degudament assessorat per un veí, hi va poder llançar unes quantes pilotes sense que ningú se li dirigís. De fet, sense que veiés ni una ànima en tot el camp durant l'hora que hi va romandre. A la casa club, ni un client: només un parell o tres d'empleats, avorrits per no tenir feina. Preguntat un dels veïns més propers -anys enrere van demanar al golf que col·loqués una xarxa per evitar que anessin tantes pilotes als jardins, xarxa que avui està trencada i ningú no s'interessa per ella-, explica que abans recollia setmanalment galledes senceres de pilotes dins de la seva propietat, i que ara ve just que en trobi alguna. No, no és que els jugadors hagin millorat, senzillament és que n'hi ha molt pocs. El mateix veí assegura que si no fos perquè un dia va veure un empleat segant, hauria pensat que el golf -al costat de casa seva- estava abandonat.

I això que un entra a la web de Golf Girona i el rep una frase èpica: «18 forats, par 72, dissenyat pel prestigiós arquitecte F. G. Hawtree, com ell mateix deia: «És una de les meves millors creacions. Un disseny únic adaptat a l'entorn natural». Curiosament, les dues darreres frases -la del disseny únic i la de l'adaptació a l'entorn- les signaria també el solitari passejant que acaba de deixar-hi el que duia als budells, que ha trobat un indret perfectament adaptat a l'evacuació. La tarifa, 65 euros entre setmana i 75 els dissabtes, no sembla suficient per atraure gent ni, això és el pitjor, per tenir les instal·lacions en condicions. És clar que quan va ser inaugurat encara no s'havia construït, també a prop de Girona, el golf PGA de Caldes de Malavella, unes instal·lacions de primer nivell en les quals jugar-hi, segons la seva web, no resulta més car que al Golf Girona: 73 euros. Un, que és usuari de la cafeteria de l'hotel Carlemany, està habituat a veure grups d'estrangers -britànics especialment- que han vingut a jugar a golf -no és que tinguin un aspecte especial els practicants d'aquest esport, és que esperen a la cafeteria amb els pals al costat- i, interrogats els cambrers al respecte, m'asseguren que sempre van a jugar a Caldes.

Amb tot, l'estat del camp, el fet que hi pugui entrar qualsevol -m'asseguren que fins i tot alguns escolars hi van de pícnic- no és el pitjor. L'aspecte d'abandonament s'estén fins a la urbanització del voltant, amb desenes de cases deixades a mig construir, carrers envaïts per herbes, plantes silvestres, deposicions de gossos del veïnat, cables que sobresurten de vagi vostè a saber on, forats de claveguera sense tapa i fins i tot una caseta en ruïnes de l'ONCE, qui sap si la feien servir els obrers d'improvisada latrina. Algunes de les cases tenen fins i tot col·locats els vidres de les finestres, tan a punt de finalitzar la construcció van estar. Seria el paradís dels okupes, si als okupes se'ls acudís que trobarien habitatge al costat d'un camp de golf. Durant la visita, una bafarada de podrit ens arriba amb el vent: es tracta de l'aigua de l'estany del camp de golf, totalment tèrbola i -si el nas no m'enganya- no només no deu ser potable sinó que rar seria que hi hagués vida al seu interior. Un cartell, al seu dia seria un advertiment seriós però avui sembla una broma pesada, prohibeix la pesca en les seves aigües. En as d'haver-hi peixos, deuen ser mutants.