Acabada la contesa civil la llengua fou bandejada de la vida pública i per tant de tot el sistema educatiu. Les escoles, els instituts i totes les institucions educatives van tenir prohibit expressament l'ús del català i naturalment el seu ensenyament des de 1939. La llengua però va restar viva en l'àmbit familiar, social de manera resistent. Foren anys de forta activitat clandestina i, tot i la persecució política, la llengua catalana va subsistir en cercles culturals restringits. El 1961, però, neix Òmnium Cultural per aglutinar esforços i defensar la llengua, la cultura i el país.
Quan l'any 1977 va arribar de l'exili el president Tarradellas, s'obrí una esperança justificada en ser restablerta la Generalitat de Catalunya. No es coneixia el pensament de Tarradellas en relació a la llengua i el paper que aquesta havia de tenir a l'educació del nostre poble. La salutació d'arribada del president procedent de l'exili, «ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí», va crear alguna inquietud a sectors de la societat perquè no havia dit «catalans», fórmula emprada habitualment pels anteriors presidents de la Generalitat republicana.
Aviat, però, es van dissipar els dubtes a l'obra de Govern del nou president quant a la llengua: no va consistir pas a ignorar allò que a favor del català s'havia fet des de la pura resistència, no volgué pas fer foc nou i, amb un criteri que el va honorar, va saber recollir els projectes que amb tants esforços havia fet la societat en les hores més fosques. I així, va ser com els professors que havia format Òmnium Cultural així com la Diputació de Barcelona, amb l'ajut dels ajuntaments, els quals a més estaven fent classes de manera clandestina i més tard permesa per compte d'aquestes entitats, passaren a exercir a l'Escola Pública. Se'ls reconeixia la tasca feta amb voluntat de servei i per a refer el país. Senzillament va ser com passar d'un exèrcit resistent a l'exercit regular.
En aquell temps el Departament d'Ensenyament i Cultura tenia per conseller el senyor Pere Pi Sunyer, per secretari general en Joan Guitart i ocupava la direcció general d'Ensenyament en Francesc Noi. Aquest equip va disposar d'un reduït nombre de col·laboradors -entre els quals la Sara Blasi i jo mateix- que des d'un bon principi van treballar per allò què era un dret de tots els infants i estudiants de Catalunya, saber la llengua del País.
El govern de la Generalitat provisional va voler deixar clar que la seva prioritat d'acció en l'àmbit educatiu seria la implantació de la llengua catalana a l'escola, tant pel que fa el seu ensenyament com a matèria curricular com el seu ús com vehicle d'ensenyament i de relació.
Per aquesta causa, el dia 22 de maig de 1978 la Generalitat crea el Servei d'Ensenyament del Català, SEDEC, que fou el primer servei de la nova administració autonòmica.
Aquest servei es va crear per tal de coordinar la distribució del professorat de català tot just introduïts a la nova administració mitjançant contracte i d'analitzar i detectar on calien professors de llengua catalana -per la mancança de coneixement del català dels mestres titulars de les escoles-, així com per a vetllar per la qualitat de la docència que havien d'impartir. L'objectiu primordial era, doncs, assegurar l'exercici del dret a saber llengua del País a tots els nois i noies de Catalunya, fos quina fos la seva llengua familiar.
Tanmateix, fa 40 anys que el Servei d'Ensenyament del Català va ser creat, sent el primer de la Generalitat restablerta, com hem dit; la seva història és d'una riquesa extraordinària i algun dia s'hauria d'explicar a la menuda. Va fer de punta de llança per reconvertir una escola provinent del franquisme, sense recursos i empobrida, mancada de catalanitat quant a la llengua i la cultura, en l'escola catalana en llengua i continguts que encara avui en gaudim.
Cal remarcar que en els anys de funcionament del SEDEC es va prodigar la formació lingüística i didàctica del professorat, en l'anomenat Reciclatge de Català que per a milers i milers de mestres i professors, tant de primària com de secundària, va suposar habilitar-se en una llengua que no havien après abans d'exercir.
La munió de seminaris i activitats desenvolupades a les escoles i els acompanyaments dins l'aula per part de més de 80 assessors i de 35 coordinadors territorials van fer possible que a cap escola de Catalunya li manqués res per a transformar-se en el nou model de qualitat i de catalanitat.
La veritable renovació pedagògica de l'escola pública de Catalunya, a partir dels vuitanta, va arribar a través de la llengua, gràcies a la l'actitud positiva del professorat, a l'acceptació dels pares i l'acompanyament dels assessors del SEDEC que de forma eficient van ajudar a desplegar el projecte educatiu i lingüístic del govern.
La joia de la corona més preuada dels programes del SEDEC ha estat la immersió lingüística que, aplicada allà on calia, ha donat a tots els alumnes, fos quina fos la seva llengua familiar, els mateixos instruments lingüístics i culturals perquè poguessin desenvolupar-se amb les mateixes possibilitats en la vida adulta.
La tasca desenvolupada pel SEDEC no sols ha contribuït a renovar l'escola, sinó que també a incrementar de manera significativa el coneixement del català de la població de Catalunya -el 1975 sabia parlar català només un 54% i el 1996 el parlaven un 76% de ciutadans-. Altres factors de política lingüística també van contribuir a aquesta millora, com ara la creació de TV3 i l'increment d'altres mitjans audiovisuals, els cursos d'adults, etc. A l'escola, però, s'hi van posar les bases.
Aquest mes de maig s'ha commemorat amb diversos actes el naixement del SEDEC. Les 384 persones que hi hem treballat volem recordar aquesta efemèride i en especial l'afany, l'actitud positiva i aquella voluntat que, des d'un règim de llibertat i de confiança, ens va permetre créixer professionalment tot contribuint a normalitzar i transformar el sistema educatiu a casa nostra.
