Dietari

Passejo per Portbou i em trobo una dona que m'explica que els Mossos d'Esquadra de Figueres l'han fet declarar, juntament amb un altre noi del poble, acusats de delicte d´odi. Tots dos van omplir un mur del port amb cartells trets de les xarxes socials que reproduïen dibuixos i llegendes dels depravats de La Manada i dels jutges que van alliberar les seves criminals i ansioses vergues.

Aquest delicte d´odi, que no hauria de tenir cabuda en cap codi penal democràtic, ha degradat de forma alarmant la justícia espanyola. És imperatiu castrar aquesta llei a la qual s'estan agafant els més intransigents i inquisidors del corral, amb molts poders de l'Estat segrestats per aquesta perillosa corrent despòtica, que busca acovardir la llibertat d'expressió.

diumenge cuideu en marc!

Vaig al pavelló de Fontajau a bullir-me al vapor juntament amb milers de persones. La calor és sufocant. Si hi ha aire condicionat, o no l'han engegat o no va bé. Assisteixo al partit de bàsquet que disputen els equips dels germans Gasol. Pau i Marc. Dos tipus magnífics que, estant a l'elit mundial, decideixen muntar un espectacle fantàstic en una ciutat de províncies que, en aquest cas, respon de manera massiva, excepcional i apassionada fins que la calor ens estaborneix.

El partit no té massa història, llevat de veure jugades genials per part de jugadors extraterrestres. No té història perquè és un partit on la finalitat no és que guanyi un o l'altre. No te ni passió ni tensió.

Però en canvi sí que desprenen passió i sinceritat les paraules de Marc Gasol, un tipus que et cau bé sense conèixer-lo i que reconeix haver complert un somni muntant aquest partit a Girona. Interessant el «gironinisme» demostrat reiteradament per en Marc. Cuideu-lo!

DIlluns revisor

Ser revisor de RENFE mai ha estat una feina massa agradable perquè un tren és com un carrer estret, on hi trobes des de sants fins a criminals, amb tota una extensa gamma de grisos pel mig. És un espai públic però on s´hi concentren moltes ànimes en pocs metres quadrats. Però d´un temps ençà s´ha convertit en una feina de risc per les amenaces i agressions que amb massa freqüència pateixen.

Viatjo en un rodalies entre Figueres i Girona, en un tren trencaesquenes d´aquests, que fins i tot para als diminuts Sant Miquel de Fluvià i Sant Jordi Desvalls.

En una estona soc testimoni de com uns joves carn de canó intenten burlar-se del revisor per no pagar i que s'hi enfronten quan els reclama el bitllet, unes noies menjant entrepans que deixen una escampada repugnant d´engrunes, un paio amb un gos sarnós -com ell- fumant, i seients plens de peus bruts i descalços.

El revisor passa de llarg. Lògic.

DImarts 19 milions d´euros el km/h

Canviem de tren. Et fas moltes preguntes quan agafes un tren de Mitja Distància -de preu excessiu- entre Portbou i Girona, quan la pantalla marca una velocitat raonable de 130 per hora (em diuen que a Caldes quasi arriba a 150). Estem parlant d´una línia de ferrocarril inaugurada l'any 1878 i amb un manteniment míser.

La pregunta fonamental és: com és que els trens AVE d´una línia d´alta velocitat (Girona-Barcelona) inaugurada fa cinc anys -137 anys després de l'altra- amb una despesa de viatge a la lluna, mai (mai és mai) supera els 200 per hora? 3.760 milions va costar. Uns 19 milions d'euros cada km/h.

Anava a dir que en aquest país falta molta gent a les presons, però francament no li desitjo a ningú. Fonamentalment falten electors llegits, exigents i també falta limitar les hores de tele.

DImecres podant la selva

A Lloret de Mar ningú li podrà discutir l'esforç fet des que l'exalcalde, Xavier Crespo, va començar a posar el peu al coll a dècades de model turístic selvàtic i sutjós. Des d'aleshores, tots els alcaldes, amb major o menor intensitat, han promogut mesures convincents com tancament d'hotels (o el que fossin aquells antres) i l'aplicació rigorosa de normes de convivència: les ordenances. També han propiciat hotels de quatre i cinc estrelles a allò que es coneix com l'altre Lloret.

Evidentment Lloret de Mar mai serà Cadaqués. Tampoc crec que es pretengui perquè la seva indústria turística és d'una dimensió econòmica gegantina i una part fonamental de la seva clientela busca un lleure basat en el soroll, l'exaltació, la passió i l'accelerador d'hormones.

Però és interessant que Lloret hagi decidit continuar amb aquesta línia. L'alcalde Dulsat ha anunciat, avui, el fixatge de quatre agents cívics nocturns exclusius per a la Riera (el Patpong de Lloret) perquè els veïns puguin descansar i per mantenir a ratlla els bàrbars i tocar els ous als clients de les prostitutes. Però el més interessant és que ha aconseguit la implicació del sector privat que és qui paga les nòmines.

Lloret va podant poc a poc la selva.

DIjous caure de peu

Carles Puigdemont no va muntar cap rebel·lió i que sigui Espanya que provi si realment es va fer servir diner públic per muntar el referèndum que va prohibir el PP. Ho diu el tribunal alemany. Una justícia sòlida i rigorosa que, en aquest cas, sí que va ser purgada i democratitzada després d'una dictadura genocida. No trobarem allà cap descendent de Roland Freisler dedicant-se a amartellar una taula amb una perruca blanca.

L'adoris, l'odiïs o et deixi indiferent, Puigdemont és un personatge interessant i extravagant com pocs, per imprevisible i propel·lent. Entre les elits polítiques dels seus o dels altres, en privat xiuxiuegen que té aires i idees de boig. Ho fan anar de boca en boca entre l'exigua cort barcelonina, tal i com van fer en el seu moment amb el president Maragall, quan feien córrer la mentida que era un borratxo.

En realitat, el president Puigdemont és una figura gens convencional en política. És, en proporcions desiguals, un improvisador audaç, temerari i afortunat en algunes coses.

Només en algunes, perquè estar exiliat en països freds després de no haver aconseguit la independència, ni forçar cap diàleg amb una mediació internacional, mentre suportes l'Instagram de Santi Vila -l'home d'una nit a la presó- i la seva mediterrània vida hedonista i exhibicionista, tampoc és ser massa afortunat. No?

Carles Puigdemont és com aquell que, precipitant-se per un barranc de mil metres, de sobte quan està a punt d'impactar a terra i fer un tàrtar, es congela la imatge i, quan es descongela, es desaccelera i acaba caient molt lent, de peu i sense una sola esgarrapada.

Un alienígena capaç de ridiculitzar els seus contrabiògrafs més obstinats,els quals irrita fins a obsessionar-los i alienar-los severament.

Divendres girona menys girona

A propòsit del decés de l'Assumpció Nicolazzi, l'Albert Soler escrivia: «Girona és avui una mica més petita». És tan cert això que diu l'Albert com ara que, amb la mort de la senyora Assumpció, Girona és una mica menys Girona.

Hi ha personatges que modelen el caràcter d'una ciutat, com són o han estat personatges a qui sempre em trobo encara que no les busqui però que quan les veig exclamo: tot en ordre!

Podria parlar del professor Mirambell, d'en Quim Nadal, d'en Quim Curbet, d'en Francesc Francisco, d'en Ramon Ceide... que són passejadors incombustibles. Gironins essencials. Com ho era per exemple Francesc Ferrer amb qui, durant anys, per circumstàncies enigmàtiques, coincidia dia si i dia també sempre al pont de Pedra i sempre a diferents hores del dia. Estrany! Aprofito per dir que a qui no trobareu quasi mai passejant és ningú de l'actual equip de govern. I si el veieu, segur que mira la pantalla d'un mòbil.La senyora Assumpció formava part del paisatge essencial del carrer Nou, que és la vena més important de la ciutat, així com en Miquel Mascort del Claustre. Durant anys xerrava amb ella, amb aquella simpatia, gentilesa i curiositat que tenia, quan anava a buscar els diaris de Ràdio Girona que ens els guardava a la recepció del seu hotel Peninsular perquè els quioscos obrien massa tard. També fèiem servir la recepció per passar-nos les claus de l´emissora entre els companys. Jo tampoc em vaig resistir una vegada de preguntar-li per la seva antiga clienta Ava Gardner.

Després d'anys, fa unes setmanes vaig veure sortir a la senyora Nicolazzi de l'hotel i em va fer il·lusió. Tot en ordre! Però avui tot ha deixat d'estar-ho.