Ser de Ripoll no és cap injecció d'autoestima. Malgrat els adhesius que els autoproclamen com a «Bressol de Catalunya», els seus habitants estan acostumats a viure en terra de ningú. En l'àmbit de les comarques gironines estan lluny de Girona, però també de Barcelona. Malgrat ser capital de comarca, sempre han anat a remolc de les Valls de Ribes i de Camprodon pel que fa a turisme d'estiu i a les estacions d'esquí a l'hivern. Fins i tot pobles del Baix Ripollès com Sant Joan de les Abadesses tenen una vida associativa envejable per un Ripoll del qual sempre es diu allò que és «massa gran per ser considerat poble, però massa petit per qualificar-se de ciutat».

A inicis de la dècada dels vuitanta, les grans fites eren ser esmentats pel locutor de RTVE que narrava el festival d'Eurovisió, perquè Joan Amils dirigia l'orquestra durant l'actuació de Suïssa, o l'aparició una sola temporada de l'AD Ripoll d'hoquei patins a la divisió d'honor d'aquest esport. Des d'aleshores els veïns es conformaven amb poc, contents de veure quan Xavi Rabaseda treia el cap a l'ACB, que Teresa Jordà interpel·lava els diputats del PP al Congrés, o perquè el quart premi de la Grossa de Nadal feia una mica menys penós el dia a dia d'alguns veïns. Per això, quan a mitja tarda del 17 d'agost de l'any passat el terror va fer-se present a Barcelona, i algunes emissores i televisions van anunciar la possible implicació de veïns del municipi en l'autoria, va ser com si una bola de demolició hagués caigut a sobre els seus habitants. Els primers dies van ser de bogeria. Els carrers de la vila van ser envaïts per periodistes de mitjans de comunicació de tot el planeta. Perseguien testimonis originals en una orgia comunicativa on l'ètica professional sovint passava per sobre de les escenes de dolor, de la privacitat, o dels quinze segons, més que no pas minuts, de fama que creien obtenir alguns dels entrevistats. El poble vivia encara sota la commoció i el setge policial. Ripoll era el municipi més segur del país, amb un desplegament inèdit de policies de tots els cossos de seguretat.

Però els periodistes se'n van anar, la policia va tornar al número habitual de tota la vida i els ripollesos van veure com la demografia decreixia amb la mort d'uns joves que van perdre la vida a Alcanar, Cambrils i Subirats. Els brots de racisme van aparèixer, però més enllà dels escarafalls dels quals tots n'hem estat testimonis en un moment o altre sense necessitat de fets luctuosos, no van lamentar-se incidències. Això sí, el 18 d'agost alguns treballadors d'origen magrebí de restaurants de la vila van haver de tornar a casa per temor de reaccions contràries. En tot cas, de seguida es va restablir la normalitat, o el més similar al que aquesta paraula significa.

Els esforços del municipi van dirigir-se des del principi a restablir la convivència, evitar que es trenquessin els llaços d'unió o que apareguessin barreres infranquejables. El Concert per la Pau que es va fer nou dies més tard dels atemptats va ser-ne el primer exemple. Més tard n'han arribat d'altres, com la degustació de productes marroquins durant la Festa Major o la jornada de portes obertes del juny a la mesquita. Els tècnics de l'Ajuntament han hagut d'aprendre sobre la marxa com generar empaties entre un col·lectiu que es va establir a Ripoll a partir dels anys vuitanta i del qual molts vilatans només sabien l'existència perquè els veien pel carrer. El mercat àrab que s'ha integrat en l'edició del Mercadal que se celebra durant aquest cap de setmana n'és la darrera evidència.

Però a mesura que s'ha acostat l'aniversari de la massacre barcelonina, els mitjans de comunicació es fan ressò de detalls del sumari ara fet públic, que han reobert les ferides que tant ha costat de cosir. Les xarxes socials són un bon baròmetre per calcular que encara hi ha indignació en determinats sectors. Alguns no entenen la manca d'autocrítica que s'ha fet des de tots nivells, començant per l'associació musulmana Annour, que va incorporar l'imam Es-Satty, germen de la radicalització dels joves terroristes. Les suposades declaracions de la germana dels joves Moussa i Driss Oukabir respecte a les proclames de «matar infidels» que feia l'imam a la mesquita, desmentides alhora des d'Annour, tampoc hi ajuden. Per la seva banda, des de l'Ajuntament s'assenyala el fet que el CNI espanyol no informés del perill de tenir aquell imam, ex confident, a la població.

I el poble segueix esperant notícies en positiu de Ripoll. En tindrien prou de tornar a ser esmentats en festivals tan xarons com Eurovisió, o que un altre ripollès aparegués a la lliga ACB de bàsquet o fins i tot a la segona divisió de futbol. El que sigui per fer oblidar un malson col·lectiu que fa un any que va eclosionar, amb el qual els veïns de Ripoll han après a viure, i que ni que sigui subliminalment ha empès un cop més a desconfiar del veí, sobretot si el seu color de pell no té la mateixa pigmentació que la seva. Alguns, d'això, en diuen «condició humana».