Ens ha deixat Jaume Font, d'una forma sobtada, deixant els seus amics -entre els quals em comptava, i els qui l'admiràvem professionalment, entre els quals també em comptava-, d'aquella forma tan estanya que no podem descriure, com si ens faltés alguna cosa. Trobarem a faltar la seva presència, amb la seva disponibilitat, coincidíem sovint en diverses activitats gastronòmiques, jurats, a la ràdio, etc., la seva afabilitat, la seva bonhomia, la seva jovialitat extravertida... Molts evocaran el Jaume Font empresari, l'aficionat al motor, però per a mi el títol d'honor que ens deixa és que era un gastrònom. Els gastrònoms, després de la mort dels grans referents com Néstor Luján, Joan Perucho, Xavier Domingo i, fins, a molta distància, Llorenç Torrado, ara són una espècie rara. El gastrònom -que no s'ha de confondre amb el gourmand, ni tampoc amb el gurmet- és aquell professional interessat en la gastronomia amb totes les seves implicacions- història, antropologia, viatges, vins...- i és, fonamentalment, una persona culta. Per desgràcia ara han estat substituïts per periodistots que escriuen de cuina, foodies, influencers i tota una fauna d'aprofitats sovint incultes. Hi hem d'afegir molts dietistes i cuiners, que pontifiquen de tot sense saber-ne massa. Jaume Font, era, per damunt de tot, gastrònom; sempre hi podies tenir una conversa amena, i admirava d'ell la seva loquacitat i manca de manies a criticar el que creia criticable. Era, també, un comensal formidable. Per a mi, la seva gran aportació va ser la creació i direcció de la revista Girona Gastronòmica (1986) -val a dir que la que ara porta el mateix nom no hi té res a veure, només el nom. He escrit en un altre article, que aquesta, justament amb una altra en la qual també vaig tenir l'honor de col·laborar, La cuina (feta a Barcelona) han estat les millors revistes de gastronomia que s'han publicat a Catalunya. Eren revistes amb contingut, no de boniques fotos i paper couché i xafarderies de cuiners i restaurants, on, certament, s'hi exaltava la cultura gastronòmica en tots el seus vessants. En Jaume Font era el millor director possible, ja que donava plena llibertat als seus col·laboradors, i en el meu cas, mai va fer ni una sola indicació, tot i que els meus articles sobre productes, cuina tradicional, història, etc. podien ser considerats una mica feixucs per a alguns. Li estaré sempre agraït. No podem oblidar la seva dona, la gran Núria Lladó, que ha ensenyat a cuinar generacions de gironins, amb l'escola de cuina que compartien. Jaume Font també va estar en el món esportiu i empresarial, en el polític- fugaçment-, a la TV- mercès al periodista Jordi Bosch- i també va ser un agut articulista al Diari de Girona. Però jo sempre el recordaré com a gastrònom, un títol d'honor.

Jaume, per cert: encara tenim pendent un dinar que em vas prometre arran d'un article al Diari de Girona que et vaig dedicar, quan segurament la malvada i fulminant ja canviava la teva fesomia... Espero que ens trobem algun dia, servits pels àngels!