Hi ha una paraula, malauradament poc posada en pràctica, que defineix absolutament la relació que teníem amb en Jaume Font un grup de jovenets que a finals dels anys setanta i principis dels anys vuitanta començàrem a treure el cap en el periodisme gironí: mentor. Es tracta d'aquella persona que, amb més coneixements i experiència, està disposada a traslladar a un company més jove el millor del que ha conegut. En Jaume fou un mentor generós per a molts de nosaltres. Ens va regalar allò que els francesos en diuen encertadament la joie de vivre.

La biografia ciutadana i professional de Jaume Font abraça tants aspectes que veritablement podem considerar-lo polifacètic. Als anys setanta el seu to de veu narrant la darrera anècdota acabada de viure, sempre amb alegria, il·luminava i sonoritzava la seva visita diària, al voltant de la una del migdia, a la redacció del diari al número 29 de la carretera Barcelona. Tots l'esperàvem: Víctor Gay, Narcís Planas, Jaume Sureda, Pablito, J ordi Xargayó, Fèlix Bouso i jo mateix. La seva presència era en realitat la millor notícia del dia: el moment d'anar a fer el vermut. Allà es coïa tot. El diari i la vida.

Allà es va coure també un pas important d'en Jaume, començant a escriure de gastronomia al diari. Fou un pioner. Són els moments de canvi radical als restaurants i a la cuina, els temps de la nouvelle cuisine. En Jaume tingué sempre una línia fonamental: cercar l' equilibri entre la supremacia del producte i la creativitat del cuiner. La segona era ajudar i ser generós, parlant de totohom que començava a cuinar amb honestedat. I ens portava a dinar als cadells, a Can Vilanova de Salt, a Els Caçadors de Palol de Revardit, etc. Va fer del periodisme gastronòmic un projecte vital i professional. La revista Girona Gastronòmica, els seus programes a Televisió Espanyola i TV Girona, els fòrums i la col·laboració amb la seva dona, Nuri Lladó, creadora de l'Aula de Cuina.

Pero en Jaume era per sobre de tot un amic que m'ha durat 41 anys. Això jo ha tindré per sempre.