De l'any 2004 al 2017 l'aeroport de Girona de Girona-Costa Brava va acollir 342.718 vols (enlairaments i aterratges), segons l'estadística històrica d'Aeropuertos Españoles y Navegación Aérea (Aena). Només el 2008, l'any de tots els rècords possibles de trànsit de passatgers i d'avions maniobrant a la pista de Vilobí d'Onyar, hi va haver 41.286 operacions (113 al dia). Números que fan respecte i que confirmen la hipòtesi que el transport per aire és més que segur: ni un sol accident mortal. Ara, això no significa que a l'espai aeri de la província tot siguin flors i violes. Certifiquen la tesis els informes que, des de l'any zero d'aquest segon mil·lenni, ha elaborat un organisme tècnic del Ministeri de Foment competent en l'àmbit del transport de passatgers, de nom llarguíssim i de sigles impronunciables: la Comissió d'Investigació d'Accidents i Incidents d'Aviació Civil (Ciaiac) documenta 21 ensurts aeris a Girona. El balanç: 17 morts, nou ferits greus i 37 de lleus. L'accident més recent va ocórrer a Meranges (Cerdanya), el 14 d'abril del 2016 segons els informes de Ciaiac, els anys 2017 i 2018 no hi ha hagut cap sinistre. Una avioneta model Scheleicher Ask 23 va enlairar-se des de l'aeròdrom de Das per efectuar un «vol local». Va sobrevolar els Pirineus i, en el moment de l'aterratge, l'aeronau va «impactar amb diverses roques». El pilot, que anava sol, en va sortir ferit greu.

Dia negre de la Hispanitat

Ara, un dels sinistres aeris més més tràgics del mil·lenni a la província, però, va tenir lloc el 12 d'octubre ?dia de la Hispanitat? a l'Albera, a Espolla, l'any 2003. Era un «vol de plaer» que va acabar en desgràcia: una avioneta Cirrus model SR-22 que venia d'Eivissa amb l'objectiu d'aterrar a l'aeroport de Bale-Mulhouse, a Freiburg (Alemanya). La ruta anunciada pel pilot passava per Begur i tenia prevista una parada tècnica a l'aeroport de Perpinyà-Rivesaltes. L'avioneta va sortir de les Illes Balears amb bon temps, però la situació meteorològica era molt menys favorable a l'Alt Empordà: hi havia «cel tapat i mala visibilitat», extrem que van confirmar «les declaracions d'un testimoni ocular» recollides pels investigadors del Ministeri de Foment. A Espolla, els núvols densos «impedien veure les muntanyes».

Dos dies més tard

Les restes de l'avioneta van ser localitzades dos dies més tard en un «lloc d'accés difícil» del Parc Natural de l'Albera, «a menys d'un quilòmetre de la frontera». L'aeronau «estava completament destrossada i cremada, amb els quatre ocupants morts a dins». El pilot s'asseia «al «seient dret», precisa l'informe dels tècnics de Ciaiac.

El miracle de Britannia

Va ser a finals del segle passat, però, el 15 de setembre de 1999, quan l'aeroport de Girona-Costa Brava va ser l'escenari de l'accident aeri més aparatós dels últims anys: un avió de la companyia Britannia amb 236 passatgers a bord va sortir de la pista quan efectuava la maniobra d'aterratge. Feia molt mal temps i el pilot, que no va fer cas de la recomanació de la torre de control d'aterrar a Barcelona, va haver d'accionar els frens del Boeing 757 procedent de Cardiff en unes condicions molt desfavorables.

L'aparell es va trencar en tres trossos. Hi va haver una cinquantena de ferits i els experts encara no s'expliquen com és possible que l'avió no s'incendiés. És «increïble», repetien. El més habitual en accidents d'aquestes característiques, assenyalaven, és que les peces de l'avió, en fregar amb el terra, provoquin espurnes que encenguin el combustible. La tempesta que queia en el moment del sinistre, ben entrada la nit, hauria fet possible el miracle.

El 26 de juliol del 2001, el pilot i dos ocupants d'un Eurocopter model AS-350-B3 van morir a Queralbs, al Ripollès. Anaven a fer «tasques de consolidació i manteniment» a la via del cremallera. «Per fer el desembarcament del primer ocupant, l'helicòpter va fer una presa de terra recolzant lleugerament l'esquí dret»; quan el passatger va aconseguir baixar, «les puntes de les hèlices del rotor principal» van impactar amb unes roques i l'aparell es va incendiar. L'helicòpter va quedar «completament destruït». El sinistre s'explica pels «problemes de coordinació entre el pilot i la resta d'ocupants», provocats per una «planificació de vol deficient». I per la diferència d'idiomes, assenyalen els investigadors. Una circumstància que va ser fatídica.

Van morir tres persones, oficialment, però en van desaparèixer dues més, és a dir, a efectes pràctics, i per desgràcia, el balanç final de víctimes va ascendir a cinc. Va passar a la Mediterrània, al golf de Lleó, entre el cap de Bear, a França, i el cap de Begur. Anaven a bord d'una avioneta Cessna Super Skymaster i d'una Reims. Buscaven bancs de tonyines per a diverses empreses pesqueres. Totes dues volaven baix i van col·lidir. Feia mal temps. Això passava el 26 de març del 2008. «Les aeronaus no disposaven de registradors de vol. D'acord amb les legislacions francesa i espanyola, no eren preceptius». L'accident va passar al mar, «en una zona d'una profunditat estimada de 650 metres». Es van recuperar els cadàvers d'un pilot i d'un observador. «Donades les característiques de l'accident, no hi havia possibilitat de supervivència per als ocupants dels dos avions», resol l'informe oficial.

El 8 de setembre del 2015, dues persones van morir en un altre accident aeri a Toses. Volaven en una Piper PA-28-21, que en impactar amb el terra es va encendre i va quedar destrossada.