Un humanista. Un home de vocació que va compaginar dues professions, a primera vista, tan diferents com són la de pediatra i la de forense. «En els dos casos, els pacients no enraonen», justificava el mateix doctor Narcís Bardalet. Un professional empordanès amb un remarcable currículum professional i vital que ahir al vespre va presentar el seu llibre El que m'han ensenyat els morts

Ho va fer acompanyat de diferents professionals que el van ajudar a traçar les línies principals de la seva trajectòria, com són els advocats Carles Monguilod i Manel Mir; l'exalcalde de Figueres Marià Lorca; el bisbe de Girona, Francesc Pardo o el president de l'Audiència de Girona, Fernando Lacaba. A l'acte també hi van estar presents la periodista del PuntAvuiUna vetllada que es va complementar amb actuacions del Cor de Cambra de la Diputació de Girona.

Durant la presentació, cada ponent va anar aportant la seva visió del llegat de Bardalet, el qual, segons una opinió compartida, ha estat capaç d'«obrir i tancar la vida». Un home que «no només venia a fer la seva feina», sinó que va treure «la professió de forense de la sala d'autòpsies». Tots ells tenien una relació ben diferent amb ell, des dels advocats, als quals «va fer suar, patir i treballar», segons Mir; fins al reconeixement públic per part de les institucions judicials que va posar en relleu Lacaba, «ja que una autòpsia mal feta pot afectar la posterior justícia».

També, la particular relació entre Soler i Bardalet, que la periodista va batejar d'«estranya», i que anys després els ha portat a retrobar-se en una publicació conjunta. «No només d'unes memòries, sinó també de ciència, aventura, filosofia, tragèdia i comèdia», va assegurar Soler.

«Esgarrapant la immortalitat»

Finalment, el darrer en pronunciar-se va ser el mateix doctor, que va pujar al faristol davant de l'expectació de desenes de persones que omplien gran part de la sala. La darrera de les intervencions va ser també la més profunda, en què Bardalet va confessar que si fos per ell, s'hi podria estar quatre hores més parlant. «Estem en un trajecte en què ens pot passar de tot», va apuntar (referint-se a la vida), i a partir d'aquí va anar desgranant argument per argument allò que li han ensenyat els morts, però també els vius. Bardalet va dibuixar un paral·lelisme clar des del principi entre les seves dues professions, posant en relleu «que són similars». Les dents, els cabells, els plors, l'aprenentatge... i és que segons el doctor, «en no tenir la possibilitat de dialogar, s'ha d'observar i analitzar molt més».

Una altra de les seves reflexions va anar al voltant de la immortalitat, i com el concepte de la mort ha canviat durant els darrers anys. «La ciència l'està esgarrapant», va apuntar, referint-se a diferents avanços com per exemple els trasplantaments d'òrgans i teixits, «estem fent un pols a la mort, que de ben segur perdrem».

Bardalet també va repassar algunes de les actuacions que més el van colpir, com és el cas de la identificació de cadàvers en grans catàstrofes com la del tsunami de Tailàndia el 2004, o bé les morts per atemptats terroristes. Tot plegat per acabar assenyalant dos punts clau. El primer: els costums, que segons el doctor s'han anat relaxant a mesura que passen els anys. I el segon: la vida. Complicada com ella sola i amb les cartes marcades per a tots. «Molta sort, doncs, i que Déu reparteixi», va acabar entre aplaudiments.