El canal DMAX ha estrenat aquesta setmana (dimarts i dimecres en prime time) Yo fui un narco, una acurada narració de la vida de Laureano Oubiña, un dels narcotraficants gallecs més coneguts dels anys 80 i 90. El documental reconstruïa la història del contrabandista gallec a partir del testimoni de periodistes especialitzats, advocats, testimonis, fiscals i jutges, entre els quals destaca el jutge Baltasar Garzón, l'exnarcotraficant i testimoni protegit del cas Nécora Ricardo Portabales i el mateix Oubiña. Al programa es descobrien algunes de les arestes encara desconegudes de qui va ser qualificat «el Pablo Escobar gallec», una de les quals molt relacionada amb Girona i la Costa Brava. Oubiña revelava que el primer lloc on va ser detingut va ser a Platja d'Aro. Efectivament, en aquesta població de la Costa Brava es va iniciar, si no la carrera, ja que Laureano va ser un noi precoç, sí almenys la seva llarga llista de topades amb la Guàrdia Civil i la justícia. I va ser en una operació contra el contraban de tabac, duta a terme no en una cala amagada, sinó en el mateix port de la localitat costanera. Anem a l'hemeroteca.

La portada de Los Sitios de Girona, actual Diari de Girona, del 17 de març de 1983, titulava a quatre columnes «Golpe al contrabando», i a sota, la foto d'un iot - el Vilasana, tot un acudit, de ben segur involuntari, tenint en compte que es feia servir per transportar il·legalment un producte tan poc sa com el tabac- encara amarrat al port de Platja d'Aro. Els sumaris de portada informaven que s'havien comissat 600 caixes de tabac valorades en 27 de milions de pessetes -uns miserables 150.000 euros d'avui, però estem parlant de fa 35 anys- i que a més de retenir el iot, un tràiler i dos automòbils, hi havia 14 detinguts. Un d'aquests era un Laureano Oubiña de 35 anys, però tan desconegut era aleshores que ni sortia el seu nom publicat, un més entre 14. Per fer-nos una idea de quins eren aquells temps, només cal explicar que la notícia interior compartia plana amb l'assistència de Xavier Cugat a una la inauguració d'una exposició a Madrid de les seves pintures i dibuixos, i amb les declaracions de l'aleshores president del Banc de Bilbao, afirmant que «1982 va ser un any dur, difícil i tens»; el pobre no imaginava el que vindria dècades després. La informació, a la mítica secció «Sucedió en Girona», explicava que un dels detinguts era el guarda del port -Oubiña sempre va saber untar qui convenia-, que l'operatiu de la Guàrdia Civil va tenir lloc a les cinc del matí, que hi va haver persecució amb trets de la policia a l'aire, que el capità del iot era marroquí i la tripulació gallega, i que el vaixell probablement era llogat. L'operació no va ser batejada amb cap nom especial, aquesta moda arribaria dècades més tard. No hi havia ni una sola menció a Oubiña. Era un més.

Però els set anys següents serien prou productius per Laureano com per fer-se un nom, si més no a les comissaries, als jutjats i, sobretot, a Galícia, perquè al juliol de 1990 Diari de Girona es feia ressò del judici a Oubiña -detingut en el marc de l'operació Nécora- pels fets de 1983 a Platja d'Aro que probablement es duria a terme a Girona, però referint-se a ell, a tot titular com «El principal capo del narcotràfic gallec». Ja era algú, en Laureano. El retard en la celebració de la vista -set anys des de la detenció- va ser degut, explicava aquest diari, a la reiterada presentació de recursos de nul·litat per part dels advocats defensors, que tot i que eren rebutjats contínuament pels magistrats de l'Audiència de Girona aconseguien postergar el judici. Tanmateix, el fiscal no tenia cap dubte, i així ho feia constar en les seves conclusions, que l'organitzador de tot el pla havia sigut Laureano Oubiña.

Tornem a Platja d'Aro

Tornem, però, als inicis, a Platja d'Aro. Reconec que he agafat certa simpatia al Laureano primerenc, i no només perquè, fent gala del més clàssic humor gallec, va declarar que ell no tenia res a veure amb l'operació, que només passava per allà i que es trobava a Platja d'Aro per visitar una fàbrica de rajoles. És clar que després era difícil explicar per quina raó tres dels que fugien de la Guàrdia Civil van anar corrent fins a l'Opel Kadett o esperaven Oubiña i Esther Lago.

No, la simpatia li tindria igual, ni encara que fos perquè el meu avi es va dedicar també al mateix negoci, és a dir al contraban de tabac -val a dir que amb força anterioritat-, i va trepitjar també la presó. A la família sempre s'ha sabut que així va aconseguir els diners per crear la seva empresa, aquesta ja legal. Curiosament, ell no va fumar mai. Ignoro si Oubiña menyspreava també el consum de tabac, però, contràriament al meu avi Enric, no es va conformar amb el contraban d'aquest producte. Aviat va descobrir que n'hi havia de més rendibles: la droga. A Platja d'Aro la desconeixia encara, però a qui acabava de conèixer era Esther Lago, també detinguda en la mateixa operació. L'acabava de conèixer en el sentit més bíblic de l'expressió, ja que era la seva secretària i l'havia convertit en la seva amant. O estava a punt de convertir-l'hi, perquè aquell 1983 van iniciar una relació després que el mateix any Laureano s'havia separat de la seva primera dona, Rosa María Otero. Esther Lago, per cert, va morir el 2001 en accident de trànsit. El 1990 havia estat detinguda amb Oubiña a l'operació Nécora, sempre units com uns Bonnie i Clyde a la gallega.

I és que des dels inicis -abans de ser detingut a Platja d'Aro feia contraban a Galícia de gasoil, cafè i productes que venien de Portugal- va aconseguir que les forces de seguretat miressin cap a una altra banda, i de fet hi ha agents de la Guàrdia Civil involucrats en les operacions contra Oubiña, ja que gràcies a tancar els ulls aconseguien un sobresou. En l'operació de Platja d'Aro, a més de l'esmentat guarda del port, que hauria cobrat 200.000 pessetes, estava involucrat un guàrdia civil, acusat de cobrar-ne 300.000 per facilitar als contrabandistes el full de serveis del dia. «Sense la col·laboració de les forces de seguretat era impossible fer res, i continua essent-ho avui», afirma Oubiña en el reportatge, una frase que explica en si mateixa moltes coses del narcotràfic actual, tant a Espanya com a la resta del món.

El cas és que quan va descobrir els beneficis de la droga, el tabac va passar a segon terme, o potser va desaparèixer directament del llistat dels seus interessos.

«He estat més de 22 anys tancat, he passat per 42 presons, i no he matat mai ningú. Durant aquests anys no he pogut parlar, però ara ho faré alt i clar», afirmava aquesta setmana Oubiña en el documental. Oubiña ja havia explicat en primera persona el relat de la seva vida al llibre Toda la verdad, que va escriure, segons va explicar, perquè ja estava fart que els mitjans no expliquessin la veritat de les seves vivències.

Oubiña és avui un home lliure, però durant anys el seu Pazo de Baión es va convertir en símbol de la lluita contra les drogues de la societat gallega. Però sempre li quedarà el record de Girona i la Costa Brava. Allà on van començar tantes coses, on es van iniciar tants amors d'estiu, va començar també la llegenda de Laureano Oubiña.