Entre la intransigència infantil d'ERC i del PDeCAT no facilita l'aprovació de nous pressupostos de l'Estat, que serien profitosos per a Catalunya però potser no per la incerta estratègia d'en Puigdemont, conseqüentment, el PSOE s'està plantejant l'avançament electoral, les eleccions al parlament d'Andalusia ocupen al personal polític. L'ocupen i el preocupen en la mesura que, malgrat les enquestes o potser gràcies a les enquestes, totes les formacions que presenten candidatures poden perdre i cap les pot guanyar.
Andalusia porta quaranta anys essent governada pel PSOE. En solitari o amb ajuda externa, però els socialistes han fet l'Andalusia que avui coneixem. Ells i naturalment el sistema de finançament de les Comunitats Autònomes de règim comú, els fons de solidaritat que els pressupostos estatals han anat disposant i, en especial, els fons europeus que Felipe González pactà amb el canceller Helmut Kohl després de la fusió de les dues antigues Alemanyes. El territori andalús ha rebut 42.600 milions d'euros en el període 1986-2013 i n'haurà rebut 9.357 milions més quan finalitzi el període 2014-2020 de la UE.
Cap altra comunitat autònoma ha rebut tants i tants diners ni d'Europa ni del mateix estat espanyol. Però la «maledicció de sud», com diuen els italians del nord, deu ser la causa que Andalusia no hagi aixecat el cap. El seu PIB es troba per sota l'espanyol, la magnitud de l'atur segueix essent espectacular, és la que detecta la desigualtat més alta, creix la iniquitat, la pobresa relativa és la més alta d'Espanya, disposa dels pitjors registres educatius i l'administració autonòmica es constitueix en líder de la ineficiència. Resultat: Andalusia ocupa el lloc 16 entre les 17 CCAA, essent Extremadura l'última, en desenvolupament humà.
No s'entén, en termes sociopolítics, que el PSOE porti quaranta anys governant-la. L'alternança podia haver-se donat l'any 2012, quan els populars encapçalats per Javier Arenas, van guanyar a les urnes els socialistes, però l'arribada de la dreta al poder fou frenada per un pacte entre el PSOE i IU. No s'entén, dic, que la precarietat i la pobresa premiï al governant de sempre.
Però encara entenc menys que enguany -com també l'any 2016, ep!- el gran problema a discutir en la campanya electoral sigui... Catalunya! Té raó Susana Díaz quan denuncia que, en comptes de parlar dels greus problemes que pateix Andalusia, el PP i Cs es concentrin en l'anomenat «problema català», però, tanmateix, això sí que ho entenc. Andalusia no es pot tocar; Catalunya es pot usar. És el que fan populars i ciutadans cada dia perquè la seva mirada no està posada en les autonòmiques andaluses, sinó en les eleccions legislatives espanyoles.
Allí ven (i es compra molt) que el president Pedro Sánchez guanyà la moció de censura contra Mariano Rajoy gràcies als vots dels diputats independentistes catalans i que es troba sota el xantatge permanent d'en Puigdemont i d'en Junqueras. Però també és cert que al costat d'aquesta malèvola i perniciosa compravenda, ni els republicans ni els demòcrates (antiga CDC) s'hi posen bé. Vull dir que resen sense cap aflicció el seu particular rosari amb misteris que, tots ells, s'adrecen a la línia de flotació del govern socialista.
El resultat és maligne: Es dona una col·laboració contra natura entre ERC/PDeCAT/PP/Cs per fer fora Sánchez i els socialistes del govern espanyol. Potser aquella dita que «contra Franco anàvem millor» ha evolucionat cap a un «contra el PP anàvem millor i contra un PP-Cs encara molt millor» en el camp independentista català. Si no sabem governar -deuen dir-se en la intimitat-, almenys tinguem entretingut al personal. La Trinca, en el seu moment, ja va dir què pensa el poder polític del poble.
