25 de novembre de 2018
25.11.2018

Les sigles, una llosa o un actiu per als partits?

25.11.2018 | 00:57

La metamorfosi de partits com CDC o Iniciativa per Catalunya contrasta amb la força amb què ERC o el PSOE defensen unes sigles històriques

De Convergència Democràtica a CiU, després PDeCAT, i pel camí Junts pel Sí, Junts per Catalunya i qui sap què passarà amb la Crida impulsada per Carles Puigdemont. Recordar totes les transformacions i canvis de nom de l'antiga CDC comença a ser complicat, igual que passa amb ICV, els comuns i Podem. En canvi, altres formacions, com ERC, s'aferren a les seves sigles històriques i les converteixen en un dels seus principals actius. I és que les sigles -acompanyades dels logotips- donen visibilitat als partits i els fan reconeixibles de cara a la ciutadania, però en alguns casos s'acaben convertint en una llosa. Si això passa, és el moment de reconvertir-se.

El politòleg Pau Canaleta distingeix entre tres tipus de partits. Per una banda, hi ha els històrics, és a dir, els que mantenen les mateixes sigles des de fa dècades. En aquesta categoria, Canaleta hi inclou ERC, fundada l'any 1931, i el PSOE, que data de 1879. «Són partits a qui els costaria molt carregar-se la marca, i només s'hi veurien obligats si obtinguessin uns resultats molt dramàtics, com el que li ha passat al Partit Socialista francès, amb percentatges de vot d'un sol dígit», explica Canaleta. En aquests partits històrics, les sigles se solen mantenir encara que hi hagi altibaixos electorals, i malgrat que puguin canviar de missatge, lema o aliances, la marca continua essent molt present. Aquest és el cas d'ERC, que malgrat haver teixit aliances amb altres partits, com per exemple MES o Demòcrates, ha procurat mantenir les seves sigles en un lloc ben visible (tot i la recent excepció de Junts pel Sí, la coalició amb CDC que va fer per presentar-se al Parlament l'any 2015). De fet, l'any 2006 el partit va decidir canviar el seu logotip i substituir «ERC» per «Esquerra», però l'any 2011 Oriol Junqueras va decidir tornar a l'acrònim original.

També és el cas del PSC, que malgrat ser fundat bastant més tard que el PSOE -el 1978-, ha potenciat la seva marca malgrat haver fet acords amb partits com Ciutadans pel Canvi. En aquest cas, el seu logotip combina el vermell i el blanc -com el del PSOE-, però la «C» està remarcada en negreta per donar-li èmfasi. Tant en el cas d'ERC com del PSOE, indica Canaleta, hi ha un component fins i tot romàntic, d'haver superat el franquisme, i per això no estan disposats a desaparèixer així com així.

Un altre històric, però que en aquest cas sí que va acabar desapareixent, va ser Unió Democràtica, fundada l'any 2015 i que, arran del trencament de CiU, els seus propis problemes interns -deutes, discrepàncies...- i els mals resultats electorals va acabar desapareixent. D'allà, però, en van sorgir dos corrents: Demòcrates de Catalunya, branca sobiranista que es va unir a ERC, i Units per Avançar, que actualment formen part del Grup Parlamentari Socialista.

Una segona categoria, segons Canaleta, són els partits que no són tan antics, i que han passat per una crisi o sacsejada tan forta que s'han hagut de reinventar. Un exemple, diu, és el PP, sorgit l'any 1989 a partir d'Alianza Popular i que, segons el politòleg, si ara es trobés enmig d'un cicle negatiu no tindria cap problema per tornar a reinventar-se. Podria succeir, indica, quelcom similar al que va fer la Unió per un Moviment Popular (UMP), el partit de Nicolas Sarkozy a França, que l'any 2015 es va rebatejar com Els Republicans.

I un altre exemple paradigmàtic és el de CDC, inscrit oficialment com a partit l'any 1977 i desaparegut el 2016, quan tenia prop de 40 anys. Un partit que, malgrat tenir una marca molt arraigada -molta gent continua pensant en CDC quan escolta PDeCAT-, va optar per canviar de nom i refundar-se per superar la profunda crisi derivada de casos de corrupció de Jordi Pujol o Cas Palau. Així doncs, l'any 2016, CDC va donar pas al PDeCat. En el cas dels postconvergents, Canaleta considera que no es tracta només d'un canvi de nom, sinó que també hi ha una voluntat d' «obrir» el partit i intentar atraure una major part de la ciutadania. Per això, també han apostat per marques electorals com Junts pel Sí (al costat d'ERC), Junts per Catalunya i ara també la Crida, plataforma impulsada per Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Quim Torra, que encara no està clar quin encaix tindrà amb el PDeCAT. Totes aquestes fórmules, segons Canaleta, estan més pensades per guanyar eleccions que no pas com a estructures de partit a llarg termini, de manera que no compten amb un gran nombre de militants -prefereixen obtenir suports externs- i no gaudeixen d'una forta implantació territorial. «L'antiga CDC té clar que tard o d'hora haurà de refundar el seu espai ideològic, però ho està postergant perquè li preocupa més el curt termini i anar guanyant eleccions», assenyala Canaleta. El que pot passar, indica, és que aquestes plataformes electorals els serveixin per guanyar comicis però que alhora rebaixin el pes i la visibilitat del PDeCAT com a partit.


D'ICV als «comuns»

També ha patit una profunda metamorfosi tot l'espai que antigament ocupava Iniciativa per Catalunya i que ha estat ocupat paulatinament pels anomenats comuns. En aquest cas, assenyala Canaleta, el canvi respon a qüestions més aviat estètiques: «Va haver-hi una irrupció de gent no polititzada i que volia rejovenir i revitalitzar aquest espai, de manera que no podien estar representats pels vells partits». Així doncs, ICV, nascuda l'any 1987 i que aglutinava electoralment Esquerra Unida Alternativa (EUiA) i Els Verds, es va unir l'any 2015 a Podem per presentar-se al Parlament amb la llista Catalunya Sí que es Pot. Més endavant, Iniciativa va unir-se al projecte Catalunya en Comú, iniciat per Ada Colau a Barcelona. Es van presentar a les eleccions generals de 2015 sota el paraigües electoral En Comú Podem i com a Catalunya En Comú-Podem a les eleccions al Parlament del 21-D de l'any passat.

En canvi, la CUP, nascuda l'any 1986 i per tant també relativament jove, ha mantingut la seva marca -fins i tot l'ha potenciat en els darrers anys- malgrat les aliances que ha anat teixint amb forces com Alternativa d'Esquerres o Crida Constituent, que han quedat com a apèndixs de la CUP però no li han tret protagonisme.

Finalment, hi ha els partits més nous, com Ciutadans, que encara han de seguir la seva pròpia evolució. En el cas de Ciutadans, nascut l'any 2005 com a plataforma cívica-ciutadana i que es va convertir en partit polític l'any 2006, ha anat escurçant el seu nom: inicialment era Ciutadans de Catalunya i més endavant el seu nom oficial va passar a ser Ciutadans-Partit de la Ciutadania, però va començar a ser conegut pel seu acrònim, C's. Temps més tard, l'apòstrof va desaparèixer del seu logotip i ara és senzillament Cs.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook