L'educació és política, és conversa, diàleg, és actualitat, comunicació? L'educació és tot això i molt més. Així ho vam anar parlant i reflexionant al costat d'en Jaume Carbonell, autor del llibre del mateix títol, el passat 15 de novembre, en una de les presentacions organitzada pel MRP (Moviment de Renovació Pedagògica) de les comarques gironines al CME (Centre Municipal d'Educació) de Palafrugell.
Jaume Carbonell, pedagog i periodista, ens ofereix un llibre oportú i necessari per interpretar l'actualitat amb ulls crítics i no quedar-ne al marge en nom d'una falsa neutralitat. La Política en majúscula és i ha de ser contingut educatiu, en el fons i en la forma, per tal de comprendre una mica més aquest món tan complex i transformar-lo, prenent com a referències els drets humans i els drets dels infants.
El llibre consta de dues parts ben diferenciades i complementàries. En la primera, Carbonell ens parla de la necessitat d'aquesta educació política i de com portar-la a terme. Clarifica conceptes com neutralitat, adoctrinament? Res no és neutre ni innocent. La neutralitat és indiferència i el que succeeix és degut a causes i decisions que prenem els éssers humans, ens recorda, tot convidant-nos a participar.
En la segona part s'exposen quatre exemples, dos de més generals com són el medi ambient i la guerra i dos de més controvertits i actuals com són el referèndum de l'1 d'octubre i els atemptats de Barcelona i Cambrils.
L'Educació és política és un llibre que parteix del que és fonamental, el propòsit de l'educació, la finalitat d'aquesta, del que ens mou a educar. En aquest punt més abstracte podríem dir que l'educació és política i és la vida mateixa, com deia John Dewey. I seguint el fil de Dewey i de Carbonell quan ens convida fer-nos preguntes, jo em pregunto: seria la democràcia el propòsit de l'educació?
Seguint amb el «com» ha de ser aquesta educació política, en el llibre van apareixent conceptes com interdisciplinarietat, projectes, consell d'infants i escoles amb dues portes ben obertes: una a l'entorn urbà i l'altra a la natura. Carbonell també ens parla de la necessitat de compromís ètic-polític del professorat per tal de portar a terme aquesta educació política. I segueixo fent-me preguntes: n'hi ha prou amb el compromís o cal que vagi acompanyat d'una certa renovació pedagògica? Potser l'un és conseqüència de l'altra i creixen junts?
L'educació és política i la comunicació també. Carbonell va teixint de manera transversal, capítol a capítol, el paper de la comunicació, els mitjans i la necessitat de tenir-los presents en aquest treball en educació política. Apareixen conceptes com postveritat, notícies falses, l'ús intencionat d'una o altra expressió en el llenguatge per tal d'enfocar un o altre concepte. No és el mateix presos polítics que polítics presos, per posar-vos un exemple. També ens dona alguna orientació per treballar amb els mitjans i en el darrer capítol, sobre els atemptats Barcelona i Cambrils, s'observa la bona feina de l' Infok, l'informatiu especialitzat al públic infantil, en fer un tractament evitant polaritzacions a l'hora d'informar sobre els fets.
El penúltim capítol, referit als esdeveniments succeïts durant el referèndum de l'1 d'octubre, és, sens dubte, el que anima el debat entre els assistents a l'acte. Càrregues policials als palaus dels infants, docents acusats d'incitar l'odi, campanya contra l'escola catalana per adoctrinament i el recent informe de la Fundació Bofill on donava dades del fet que alguns docents s'autocensuren a l'hora de tractar el tema a les aules, són alguns dels temes que ens animen a reflexionar sobre la necessitat que l'educació política sigui abordada des d'un enfocament de projecte de centre i no solament del compromís en l'educació crítica de docents aïllats. Recordem, també, com en els dies posteriors a l'1 d'octubre les emocions eren molt presents i Carbonell ens recorda que just per això una educació política que equilibri emoció i raó és encara més necessària quan la realitat ho demana.
Com a assessora LIC (Llengua Interculturalitat i Cohesió Social) del Departament d'Ensenyament vinculada al programa interdepartamental PRODERAE per a la prevenció dels radicalismes, no puc deixar de fer referència al darrer capítol del llibre sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils. Com el mateix Carbonell ens va explicar en l'acte, és el capítol més llarg del llibre. Amb tot el rigor del periodisme d'investigació es van descrivint deu escenaris que van des de la Barcelona silenciosa del «No tinc por», a la necessitat de construir coneixement en xarxa i en clau sistèmica.
L'Educació és política ens convida a la reflexió sense oblidar l'emoció, ens recorda el propòsit del que en deriven les pràctiques, el fons i la forma. L'educació política es troba tant o més en el procés que en el resultat i tots en som agents de canvi. Us convido, doncs, a llegir-lo, a gaudir-lo i a fer-vos preguntes.
