La «tardor calenta» política que es vaticinava a Catalunya s'ha tenyit de malestar social durant els últims dies amb una allau de protestes que han tornat les agulles del rellotge a 2011, l'any en què el Govern d'Artur Mas va introduir les retallades per la crisi i es va disparar la conflictivitat als carrers.

A la vaga de metges iniciada dilluns passat s'hi han sumat les protestes del sector de l'ensenyament (estudiants, professors de primària i secundària), dels bombers de la Generalitat, assistents i educadors socials i de funcionaris i interins de l'administració autonòmica.

A aquesta combinació de reivindicacions se suma la crida a una aturada, el pròxim 12 de desembre, dels 160.000 funcionaris de la Generalitat i treballadors d'empresa públiques, un col·lectiu que encara no ha recuperat les pagues extres retallades el 2013 i 2014 dins de les mesures de contenció de la despesa pública.

I tot això en plena negociació dels pressupostos catalans, en els què el govern de Quim Torra, retirat el suport de la CUP, necessita suports per tirar endavant uns comptes en les quals Catalunya en Comú, erigida com a actor clau en les converses, exigeix un increment de despesa en els principals capítols socials.

Si fa un any la conflictivitat laboral es limitava a mobilitzacions d'empreses i a les «vagues de país» derivades del conflicte sobiranista, el clima social d'aquesta plujosa tardor del 2018 retrotreu a imatges del 2011, l'any en el qual la paraula «retallades» es va colar en l'argot polític català.

Després de vuit anys de govern tripartit d'esquerres, la CiU d'Artur Mas va tornar a governar després de les eleccions de novembre del 2010, donant explícites senyals de voler convertir-se en deixeble avantatjat del camí d'austeritat europea liderada per Angela Merkel, fins i tot avançant-se a les retallades del Govern espanyol.

Així, amb prou feines unes setmanes després d'accedir al càrrec, Mas ja va anunciar mesures d'estalvi en l'administració catalana i la reorganització d'empreses públiques, a les quals més tard van succeir altres com l'eliminació de la paga extra als funcionaris i retallades en sanitat i educació.

Eren els anys en els quals el llavors conseller de sanitat català, Boi Ruiz, es presentava davant els seus homòlegs espanyols com «l'home que venia del futur», deixant clar que Catalunya seria pionera en l'art de la disciplina fiscal i estalvi.

També per aquestes dates el llavors conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, advertia estudiants, professors i personal de les universitats catalanes que escoltaria tothom en les seves reivindicacions, però no al que «cridés» més fort.

En nom de complir amb el límit de dèficit de l'1,3% del PIB impost per la UE per a 2012 -eren els anys en els quals vam conèixer un nou significat de la paraula PIGS (acròstic per referir-se als problemes financers de Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya)- el govern de Mas es va estrenar amb un «tisorada» del 10% de la despesa pressupostària.

A les retallades en sanitat, que van traslladar a l'opinió pública conceptes fins aleshores desconeguts com el de «llits tancats» -el 2010 arribarien a tancar-se, segons els sindicats, més d'un centenar de llits a Vall d'Hebron, l'hospital públic més gran de Catalunya-, es van unir mesures en l'ensenyament com la supressió de la sisena hora o la congelació d'ordinadors a la secundària.

I és que 2011 va quedar en l'imaginari català com l'«any de les retallades», un intens període de mesures d'austeritat per la galopant crisi econòmica i d'un rebrot de la conflictivitat laboral i social de diversos col·lectius, encapçalats pel sector de la sanitat, l'ensenyament i empleats públics.

A aquesta «tempesta perfecta» de protestes als carrers es van sumar dos fenòmens -un a escala espanyola i un altre estrictament català- que, amb la perspectiva dels anys, han estat llegits com a rellevants en l'evolució política espanyola i catalana: l'acampada d'indignats a la plaça de Catalunya i el setge parlamentari al juny del 2011.

Si al maig del 2011 els mossos desallotjaven els acampats a la cèntrica plaça barcelonina, desencadenant una crisi al departament d'Interior dirigit per Felip Puig, un mes després es produïa un fet inèdit en la política catalana: el setge al Parlament per part de milers d'»indignats» del moviment 15-M, que van deixar la imatge d'un Mas accedint a la Cambra en helicòpter.

Probablement sense aquells dos episodis no poden explicar-se en el seu conjunt l'evolució dels esdeveniments polítics a Catalunya durant els últims anys, com la irrupció del fenomen dels «comuns» a l'Ajuntament de Barcelona, l'entrada de l'antisistema CUP al Parlament o el descontentament de les classes mitjanes que en bona part va saber canalitzar el moviment independentista.