Professora d'Història jubilada, Rosina Lajo (Valladolid, 1931) ha rebut recentment un homenatge del PSC gironí per haver estat la seva primera diputada femenina al Congrés. Malgrat que només s'hi va estar un any -entre 1977 i 1978-, va viure un dels períodes més intensos de la democràcia i avui dia continua molt pendent de l'actualitat política.

Lajo va començar a militar al Partit Socialista l'any 1974, quan era professora d'Història a l'institut Vicens Vives de Girona. Eren les acaballes del franquisme, i estaven convençuts que el dictador moriria aviat i hi hauria un canvi democràtic. «Era molt emocionant, perquè teníem l'esperança que s'aconseguiria», recorda. Subratlla que ella no s'havia plantejat mai convertir-se en diputada, però que li van insistir molt des del partit. «No és com ara, que hi ha cues per a ser diputat. Llavors érem molt pocs, i al final vaig pensar que era la meva obligació acceptar», assenyala.

Així, Lajo va formar part de la candidatura de Socialistes de Catalunya al Congrés per Girona l'any 1977, que estava encapçalada per Ernest Lluch. Això li va permetre convertir-se en diputada entre 1977 i 1978, un període breu però intens que va coincidir amb l'aprovació i el referèndum de la Constitució espanyola. «Mai oblidaré el primer dia de convocatòria de les Corts, quan estàvem tots asseguts i van arribar Alberti i la Pasionaria, tan vells i amb tanta solemnitat. Per mi, allò significava que per fi ens podíem pacificar, donar-nos les mans igual que havien fet els francesos i els alemanys», assenyala.

Lajo considera que els primers anys de l'època democràtica a Espanya van ser «molt satisfactoris». «Vam entrar a Europa, a l'OTAN... vam entrar dins del que era el món civilitzat i Espanya va canviar radicalment», indica. També defensa la Constitució, que recorda que va refrendar més d'un 90% de la població i amb entusiasme, i creu que Espanya ha avançat molt des de llavors malgrat que el context internacional no és especialment favorable a Europa.

Però tot i tenir bons records del seu pas pel Congrés, Lajo de seguida va veure que allò no estava fet per a ella. «Jo crec que, per dedicar-se a la política, s'ha de ser extraordinàriament intel·ligent i ben preparat en diverses matèries», afirma. I no només en història, que era la seva especialitat, sinó en moltes altres coses: «Valor, tenir una magnífica oratòria, ser líder...». Per això, aviat es va sentir incòmoda havent de votar sobre temes que desconeixia. «Sortia Peces Barba i ens deia si havíem de votar «sí», «no» o «abstenció». I això m'avergonyia molt i molt, de manera que vaig acabar dient-li al senyor Joan Raventós que preferia retirar-me», malgrat ser conscient que «hi ha gent que sap molt menys que jo i està allà». Així doncs, l'any 1978 va deixar el seu escó i va tornar a les seves classes d'història a l'institut Vicens Vives. El seu substitut a Madrid va ser Lluís Sacrest.

Però haver deixat la primera línia no vol dir que Lajo hagi perdut l'interès en la política. Al contrari. La tablet li permet seguir en directe les sessions al Congrés o al Parlament -«ara està més ben muntat perquè hi van experts que donen la seva opinió i això els permet conèixer millor els temes»- i segueix de ben a prop l'actualitat política. Una de les seves principals preocupacions és a nivell internacional: «Mundialment, el centre de gravetat, que durant segles ha estat a l'Atlàntic, s'ha desplaçat al Pacífic, i nosaltres tenim molt poca cosa a fer-hi», adverteix. En aquest sentit, lamenta que la que continua essent la primera potència mundial -almenys de moment- està dirigida per un individu com Donald Trump, que fins i tot és incapaç de respectar les formes: «És una desgràcia per al món, perquè sobre ell recau una gran responsabilitat i aquest senyor no sap què és la responsabilitat». Però el lideratge dels EUA, alerta, acabarà caient, fet que suposarà l'eclosió de noves economies com la Xina, Rússia o l'Índia. «Llavors, a Europa, si no mantenim la Unió Europea, no serem ningú. Hem de demostrar que encara hi som, malgrat que ens haguem envellit i tinguem una certa decadència, perquè en el passat hem fet grans coses i la Unió Europea ens ha portat la pau», apunta. Per això, li sembla que en aquests moments hi ha dues grans tragèdies al vell continent: el Brexit i l'independentisme català, amb el qual és molt crítica.

Pel que fa al Brexit, encara confia que la situació pugui donar un tomb: que el Parlament britànic tombi l'acord i que s'hagin de convocar noves eleccions. I pel que fa a l'independentisme català, lamenta que s'hagin repetit fins a la sacietat «coses que no són certes»: «Van dir que no se n'aniria cap empresa i en van marxar prop de 4.000», recorda. A més, adverteix que fer néixer un nou estat «és molt i molt i molt difícil» i que és molt complicat que els altres estats et reconeguin: «Seria tan mal exemple a Europa que no ho acceptaran mai», indica.