DIssabte cuina immortal

El Dalí personatge reconquerirà Barcelona. I ho farà a través del que va ser un dels seus recers vitals: l'hotel Palace (el Ritz per entendre'ns) de la Gran Via de les Corts Catalanes. Aquest establiment celebra el 2019 el seu centenari i recupera històries dels seus clients llegendaris, com ho va ser Salvador Dalí, que hi passava eixelebrades setmanes d'espera entre els seus hiverns americans i els seus estius a Cadaqués. Al Palace va perpetrar algunes de les seves grans excentricitats, com pujar a la seva suite 108 un cavall electrocutat i posteriorment dissecat, per fer-se una fotografia, o omplir la banyera romana de l'habitació amb dues joves models enjoiades per valor de 250 milions de pessetes.

El Palace farà durant tot l'any un menú d'homenatge al pintor, ideat per en Jaume Subirós, ànima d'un altre santuari dalinià, com va ser el Motel Empordà de Figueres. La Barcelona gastronòmica que el desconeix tindrà l'oportunitat de descobrir-lo durant aquest centenari. La cuina del Motel amb les seves espines d'anxova fregida, un acadèmic peix del cap de Creus al forn, una règia llebre a la Royal o els portentosos taps de Cadaqués.

A Barcelona hi ha massa pirotècnia gastronòmica i molt taral·lirot foodie per metre quadrat. Una exhibició de cuina tan immortal com aquesta els pot arribar a impressionar.

DIumenge la missió

del jubilat

A Girona, quasi cada dia amb els seus festius inclosos, observo un jubilat que es dedica a despenjar tots els llaços grocs que troba i els que busca. Avui diumenge, mentre vaig a la pastisseria a comprar croissants i ensaïmades per esmorzar, el veig sortint de casa seva diligent, ràpid i marcial, amb una tisora a la mà i amb aquesta única, obsessiva i transcendental missió.

La jubilació és un període pesarós fins que no tornes a trobar el teu lloc al món, si és que el tornes a trobar. Aquest senyor del barri ha trobat la comesa d'alçada en la recta final de la seva vida: ser el Terminator de llaços grocs.

Però això té un risc. Si un dia surten els presos polítics o polítics presos (trieu la definició que us escaigui ideològicament), l'home haurà de dedicar-se a viatjar, a fer barbacoes, a llegir tots els llibres que no ha pogut llegir, a destinar temps a estimar, a veure's a glopades la vida que li queda... Quina mandra, no?

DIlluns Ser o semblar

Aquest diari entrevista Duran Lleida, que va ser un avantatjat de l'escola política del cinisme. Un home que va gestionar el seu partit com si fos un harem turc. En aquest país, no hi ha res més insuportable que els jubilats polítics (o són polítics jubilats?) donant opinions i consells.

Les seves opinions polítiques sempre les he trobat de gran intranscendència. Però, en canvi, avui fa una definició que trobo cruelment incontestable sobre la figura de Joaquim Torra. Li pregunten si li sembla el president per liderar la solució. I la resposta és tan sàdica com precisa: «No em sembla ni president... amb tots els respectes».

Catalunya és un país estrany. Un senyor que passejava per Twitter el fan president i l'altre, que es va preparar durant anys i ho va desitjar fins a vendre l'ànima al diable, acaba ferit en un intranscendent raconet de la història, lladrant per allò que podia haver estat i no va ser.

DImarts ciutadans

de segona

La Font de la Pólvora no té color i no penja damunt de l'Onyar. És un barri on pocs gironins hi han posat mai els peus perquè, francament, no hi ha res interessant per veure-hi ni per fer-hi. Durant anys, ha estat l'estora on Girona ha escombrat cap a sota moltes coses.

Ara, un grup de veïns ha creat la Plataforma per la Dignitat de la Font de la Pólvora. De moment volen denunciar els constants talls de llum a les cases per culpa, segons la companyia elèctrica i l'Ajuntament, dels molts veïns i productors de marihuana que tenen punxada la llum. És injust que veïns que paguen les seves factures es vegin afectats, sobretot ara que fa tanta fred i moltes calefaccions funcionen amb electricitat, per aquesta ofensiva contra els lladres de volts.

Es pregunten què passaria si aquesta situació es donés al centre de Girona. Es consideren tractats com a ciutadans de segona. I efectivament ho són i des de fa molts anys, quan algú va decidir que a Girona s'havia de construir un gueto.

DImecres CEDA consumada

A Espanya ja hi ha una condició més blasmant que ser català. Ser andalús. Andalusia ha tingut el dramàtic honor d'obrir la porta de les institucions a l'extrema dreta, els hereus de Franco, Mussolini i Hitler. Perquè, deixem-nos de subterfugis, Vox són els hereus ideològics d'aquest trio de genocides europeus. I entren a les institucions democràtiques de la mà del Partit Popular, que fins ara els tenia refugiats en el seu interior, i de Ciutadans, l'altre partit que d'aquesta manera surt definitivament de l'armari del seu centrisme de camuflatge.

S'ha consumat la nova CEDA.

DIjous El pont d'Eiffel

ADIF anuncia que durant 4 dies tallarà la circulació de trens a Colera per fer una intervenció de consolidació del pont metàl·lic que va construir la companyia de Gustave Eiffel a finals del segle XIX i que, com totes les obres de l'enginyer francès, dona una personalitat distingida -i sorollosa- a la població. Durant quatre dies als passatgers els faran anar amb autobús per rifar aquest punt.

No es pot negar l'alta rendibilitat d'aquesta obra que va finançar la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França. Era l'empresa catalana que va construir i gestionar, fins la Guerra Civil, aquesta línia internacional de ferrocarril. Unes obres que, al mateix temps, ens demostren el declivi d'aquesta mítica línia. En el passat era estratègica per a l'economia i les connexions del país. Hauria estat literalment impossible interrompre el seu funcionament durant quatre dies si no era per causes de força major, com les bombes de l'aviació feixista o el tancament de fronteres per part de la República francesa per castigar la dictadura espanyola.

DIvendres El joc

de la justícia

La justícia és un engany similar a les religions, que durant segles van fer servir per fer-nos creure que la nostra existència té sentit. La justícia es va inventar per fer-nos creure que podem viure dins d'un cert ordre i amb unes normes justes com les matemàtiques, quan en realitat no hi ha res més capritxós que el criteri de bona part de jutges i fiscals.

Podríem parlar dels presos polítics catalans però avui ni tan sols cal insistir en l'evidència de la injustícia d'aquesta presó preventiva. No cal perquè avui hi ha un exemple més convencional. Han alliberat Jordi Magentí, l'acusat del doble crim de Susqueda. L'audiència de Girona ha fet seva la tesi de la defensa en el sentit que l'acusació és feble. Què ha canviat després de 10 mesos de presó que el faci menys culpable que aleshores? Massa sovint la justícia es converteix en un joc especulatiu que es juga amb unes fitxes anomenades persones.