13 de gener de 2019
13.01.2019

Del tabú a l'escenari: la força del teatre documental

«No m'oblideu mai», un projecte de teatre Verbatim sorgit de la Sala la Planeta i dirigit per Llàtzer Garcia, aborda el suïcidi juvenil

13.01.2019 | 00:18
Del tabú a l´escenari: la força del teatre documental

Els testimonis ens deien que se'ls recomanava no parlar-ne. Sempre hi ha el silenci de fons, no se'n pot parlar i si ho proven, de seguida se'ls diu "ja passarà, no és res", quan sí que és i necessiten parlar-ne», explica el dramaturg i director gironí Llàtzer Garcia, que juntament amb els actors Elies Barberà i Marta Montiel, del Teatre de l'Enjòlit, ha gestat No m'oblideu mai, un projecte de teatre documental que aborda el suïcidi juvenil recollint la veu d'especialistes i d'una desena d'adolescents que en algun moment de la seva vida han sentit la pulsió suïcida. L'espectacle, produït per la Sala la Planeta i que s'ha pogut veure en escenaris gironins i de Barcelona, és un exemple de teatre Verbatim, la transcripció fidedigna de testimonis per construir la dramatúrgia.

«L'actriu Marta Montiel treballa molt amb joves fent tallers de creació, i hi sortia de forma recurrent el tema del suïcidi juvenil, una qüestió que sorprèn fins que descobreixes que és una de les primeres causes de mort entre els adolescents», assenyala.

L'equip va començar entrevistant-se amb especialistes, per recollir dades i enfocar les entrevistes amb els testimonis directes, que són el puntal de No m'oblideu mai: «ens van aconsellar anar amb prudència, però sobretot amb molta naturalitat i no intentar entrar en terrenys escabrosos com els mètodes utilitzats».

«Malgrat que són testimonis anònims i a l'espectacle només s'usen les seves paraules però no els noms, al principi ens va costar trobar gent que volgués parlar, però quan en vam trobar un o dos, el ventall es va obrir de seguida i un ens va portar a l'altre», recorda.

El que sí que els va ser impossible, assenyala, va ser conversar amb pares de fills que s'haguessin suïcidat. «A les funcions sí que en va venir algun que se'ns va adreçar i ens explicava que després de veure l'obra se sentia millor, com una mica alliberat. Potser a posteriori sí que hi haguessin volgut participar, però quan els ho proposàvem inicialment ens deien que no, per tot el dolor que representava», diu.

El procés de recollida d'informació i de testimonis es va allargar prop de mig any. «Les entrevistes eren molt llargues, calia anar guanyant confiança fins que no sortia el tema. Molts n'havien parlat només amb els especialistes que els tracten, però no en podien parlar amb normalitat amb l'entorn i potser el fet que no ens coneguessin els feia més fàcil abordar-ho amb naturalitat», indica el dramaturg, que afegeix que, la majoria «recordaven males experiències amb la medicació, perquè els havia anat bé en algun moment, però no en volien dependre permanentment».

A l'escenari, els dos actors comparteixen espai amb un músic que toca la bateria i reprodueixen fragments de les converses, recollint fins i tot la forma de parlar dels entrevistats.

«Ens vam acabar centrant en vuit testimonis més un novè d'una persona que s'havia trobat cara a cara amb un suïcidi, i els vam anar donant forma buscant similituds entre ells, fent blocs, com per exemple els que n'havien fet una experiència positiva, dedicant-se a la psicologia o a treballar amb joves parlant de la seva pròpia experiència per intentar ajudar als altres... La dramatúrgia va ser sensorial, un tema ens portava a un altre, i la música també hi va ajudar, ja que molts dels testimonis parlaven de l'art, de la música o l'escriptura com una via per fugir del dolor i sobreviure».

Cada representació va sempre acompanyada d'un col·loqui posterior amb un especialista, perquè «encara que té un missatge vitalista perquè són testimonis que tiren endavant, no volíem que la gent marxés amb un dolor intens sense saber què fer-ne».

«Dels col·loquis n'han sortit coses molt interessants, molts joves s'obren, hi ha discussions entre adolescents i gent gran, alguns que ens deien que els testimonis eren exagerats», diu, tot i que assenyala que en general, la reacció del públic era de «reconèixer situacions i de voler obrir els ulls, d'estar més atent a l'entorn i ser més sensibles, no estigmatitzar pensant que sempre és gent que té uns problemes que tu no tens».

«Pel fet de ser joves apareixien qüestions com el bullying, els trastorns alimentaris... i molta gent ens explicava que havia patit assetjament escolar o l'havien causat... Excepte algun cas especialment dolorós, la majoria dels testimonis tenien vides com les dels espectadors i molts s'adonaven que coses que havien fet de petits, havien experimentat o vist tenien un impacte i s'hi veien reflectits», rebla sobre l'espectacle, que també es va poder veure en la darrera edició del festival Temporada Alta i que té previstes representacions en altres indrets, com a Llagostera el 3 de febrer.

«Per a molts dels testimonis no era aigua passada, però ens transmetien que aprens eines i mecanismes per conviure-hi», evoca sobre unes entrevistes en què «es repetia molt la idea que "no és que em vulgui suïcidar, vull deixar de patir", i aquesta lluita per deixar de patir, en realitat, és molt vital».

«Hem fet servir algun diari personal que ens han cedit i hi havia fragments que evidenciaven la caiguda al pou, però també que decidien viure. Vam vigilar molt amb l'equilibri, no volíem donar tampoc un missatge optimista perquè sí, sinó que el missatge surt. Volíem ser fidels a les entrevistes: el recorregut passa per molts llocs i també pel pou, però al final sempre hi havia la idea d'aferrar-se al món, de tenir força per tirar endavant», conclou.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit